Animals de companyia: revisió de les normes de convivència en el món actual

Aquests dies enrere se’ns informava, en clau de notícia positiva, que els 5 tòtems o inodors per a gossos instal·lats a la capital havien tingut una mitjana de 3.000 usos trimestrals, cosa que significa que a 3 usos diaris per gosset, representa que uns 300 cans han fet un ús diari de dites infraestructures. També se’ns donava la bona notícia que s’instal·larien 3 més en breu, cosa que estadística en mà representa donar servei a 200 gossets més. En breu i sent optimistes podrien estar cobrint les necessitats d’uns 500 gossets.

En contrast amb aquesta aparent bona notícia, val a dir que a Andorra la Vella hi ha 3.200 gossos censats, al que cal afegir els no censats i els que acompanyen als turistes que ens visiten, que no són pocs. Sent restrictius però conscients de poder errar a la baixa, podríem estar parlant de 5.000 gossets de mitjana transitant diàriament pels carrers de la capital del país i amb la potencial necessitat de fer els seus 'pipis' i 'popos'.

Andorra la Vella té una població aproximada de 22.500 habitants que venen a ocupar un total d’uns 6.000 habitatges i que representen, sempre molt aproximadament, un total de 10.000 inodors. La capital també disposa d’uns 1.150 establiments comercials, que podrien representar uns 1.000 inodors més. En el mateix sentit, hi trobem 260 establiments hotelers que representen uns 6.000 llits (2.000.000 de pernoctacions anuals) i que calculo podrien estar aproximadament equipats amb uns 3.000 inodors addicionals. Així doncs, podria haver a la capital un total de 14.000 inodors per a què 22.500 ciutadans d’Andorra la Vella i 22.500 visitants (gairebé tots visiten la capital) cobreixin diàriament les seves necessitats vitals. Dades per a la reflexió simplement.

Contràriament, els 5.000 gossets o més que de mitjana transiten per la capital diàriament, només 500 disposen d’infraestructures adequades a la finalitat exposada, és a dir un 10% màxim del total. Això vol dir que el 90% restant ho ha de fer en llocs inadequats i que, per tant, no és d’estranyar que els nostres carrers, edificis, voreres, etc... pateixin diàriament les agressions derivades de les miccions i defecacions de les nostres mascotes, les de tots, aquells dolços animalets de companyia que més enllà de no ser culpables de res, es limiten a fer allò que han après alliçonats per uns amos, molts dels quals, lluny de cercar solucions alternatives, busquen la solució més fàcil, encara que perjudiqui els interessos dels propietaris d’edificis i comerços o dels ciutadans de la parròquia en qüestió, que veuen vulnerat el seu dret a caminar pel carrer sense haver de patir olors o sense haver d’esquivar la brutícia canina de la vorera.

Resulta molt trist veure com un edifici recentment remodelat acollint-se al Pla Renova per a la millora en l’eficiència energètica (Aigüeta cantonada Joan Maragall), als pocs dies del final de l’obra, les seves tres façanes en la part baixa que dona a la vorera ja estan totalment deteriores per les miccions reincidents dels gossos que transiten dita zona.

D’agrair són totes les iniciatives comunals encaminades a censar els gossos de la parròquia, implantant-los-hi un xip amb la identificació i el seu ADN, quina aplicació pràctica i resultats van per llarg, o la instal·lació de tòtems inodors (5+3), que són totalment insuficients i només cobreixen un 10% de la demanda potencial per part dels usuaris canins.

Hem sentit dir a l’autoritat comunal responsable de l'àrea de medi ambient com preocupa a dita institució el deteriorament que pateix el nostre ecosistema urbà a causa de les agressions que constantment pateixen edificis, voreres, carrers, mobiliari urbà, etc... i de l'important cost que suposa la neteja i el manteniment/restauració de les zones malmeses, però segur que no podem fer quelcom més per millorar la neteja dels nostres carrers? Qui no ha transitat per aquests carrers de Prada Ramon i no ha vist, olorat i patit el resultat de donar llibertat a les nostres mascotes per a què embrutin indiscriminadament el nostre barri?

Censos, xips, sancions, tòtems inodors, neteja a cop de mànega, restauració a base de repintar, tractaments per evitar la corrosió, campanyes de conscienciació ciutadana, tot és útil, però amics meus, rotundament insuficient.

No em vull ni imaginar aquella època llunyana en el temps, molts segles enrere, on l’existència de rudimentaris inodors eren l’excepció. Ens podríem imaginar els 45.000 usuaris diaris a la capital (22.500 habitants + 22.500 visitants) podent només un 10% d’ells veure cobertes les seves necessitats vitals amb les infraestructures adequades a tal efecte? No seria com tornar a l’Edat Mitjana pel que fa a aquesta necessitat concreta? Doncs bé, per analogia podem dir que, pel que fa a l'ecosistema específic dels nostres gossos, estem probablement a l’Edat Mitjana i ens queda molt per assolir els nivells de salubritat, pulcritud, respecte i convivència que es puguin haver assolit en el món dels éssers humans, per contrast amb el de les nostres estimades mascotes.

Si la generalització de l'inodor fou un moment clau en l’evolució de la humanitat, perquè no fer de la generalització de tal invent aplicat als animals de companyia, un dels moments més gloriosos de l’evolució del regne animal? No sembla tant difícil. De fet, ja hi ha alguna iniciativa apareguda recentment al mercat que permetria instal·lar inodors per a mascotes, gossos i gats, als habitatges (https://pipopet.com/). Andorra podria ser pionera en la promoció de la instal·lació massiva a les nostres llars d’aquest tipus de giny o aparell inodor, inspirat en la mateixa tècnica que la dels humans, i així contribuir de forma notable a la higiene i salubritat dels nostres carrers. Caldrien campanyes, ajuts públics, molta informació i conscienciació, però el resultat valdria la pena. Pensem que això no impediria que passegéssim els nostres gossets, perquè ho necessiten, però augmentaria la llibertat horària pels seus amos, que molts cops estan obligats a facilitar el passeig forçat per les circumstàncies matí, migdia i nit, no pas per passejar o jugar amb les seves mascotes, sinó per donar prioritat a les seves necessitats físiques. Rigidesa horària que molts cops obliga als animalets a resistir estoicament a l’espera que els seus amos atenguin les seves necessitats. També ells serien beneficiaris de la llibertat que els atorgaria tal invent.

Essent doncs millor per a tots, a què esperem en treballar en aquesta nova possibilitat de posar remei al que avui no en té per més que ens esforcem? Plantejar-nos que el món dels nostres animals de companyia transiti des de l’Edat Mitjana a l’Edat Contemporània no sembla un repte impossible si hi posem una mica de ganes, no? Doncs va vinga, a veure si tothom, ciutadania i governants, s’anima. A les nostres mans està!