Aniversari

Andorra sembla, de vegades, un país calvinista, però a la manera meridional, un pèl més sanguini i cridaner que no pas Suïssa, per exemple. No agrairem mai prou no haver tingut mai una aristocràcia paràsita, ni haver entrat al joc terrible de la geopolítica. En la seva closca entre muntanyes, les fronteres no s’han bellugat (gaire) en segles (per no dir mil·lennis). No commemorem batalles, ni annexions ni alliberaments, ni derrotes, victòries o armisticis. És un fet: els països del costat tenen calendaris que estan farcits de dates marcades amb sang i patiment. Aquí, com que de festes no n’hi ha gaires, les efemèrides es commemoren amb discreció i la boca petita. Dilluns passat va fer sis segles que el bisbe Tovia va signar, a precs d’Andreu d’Alàs, en representació dels prohoms d’Andorra, un privilegi que endreçava i regulava una pràctica assembleària que ja feia dècades que es celebrava i que continuaria, amb reformes importants però sense interrupcions, fins avui. A poques setmanes de les eleccions, la corda que lliga aquella primera formulació del parlamentarisme andorrà amb el Consell General actual no s’ha tallat mai. Andorra ha passat per moments difícils, s’ha trobat en cruïlles, amb amenaces, indefinicions i culs-de-sac, però la sort, la tenacitat i la inspiració dels vells i nous patricis han aconseguit cada vegada allò que semblava impossible: sobreviure i avançar. Per mots anys, petit país.