ELS ESCRIPTORS QUE M'HAN ESTIMAT

Antoine de Saint-Exupéry

'El petit príncep' és un diamant refulgent trobat en el desert del Sàhara per l’aviador Antoine de Saint-Exupéry. L’aviador el va polir i en va escriure la seva història, un conte meravellós. L’aviador es va convertir en literat, en un dels autors més destacats de la història universal de la Literatura. Aquest conte, aquesta historieta, amb els anys, ha esdevingut el relat més bell de la literatura universal. Jo el considero un miracle. Sens dubte, és un dels cims més elevats de l’humanisme poètic.

La primera lectura que vaig fer d''El petit príncep' la vaig fer en català, un fet força insòlit en aquell moment. Va ser a finals dels anys seixanta. Jo estiuejava al Port d’Alcúdia. El llibre, publicat per la desapareguda Editorial Estela, me’l va deixar un al·lotet de 13 anys que es deia i es diu Nofre Pons Sureda. A ell l'hi havia regalat un any abans Alexandre Cuèllar, narrador i autor teatral, que aleshores estava destinat a sa Pobla com a secretari de l’Ajuntament de la ciutat. 'Tempus fugit'!

Què puc dir d’aquell primer encontre meu amb el petit príncep? Els pèls encara se'm posen de punta. No m’ho creia. No m’ho podia creure, que algú hagués pogut escriure una joia com aquella. Sabeu què vaig fer? Em vaig quedar el llibre. Era massa valuós per tornar-lo al seu jove propietari. Ara ho dic perquè li ho he repetit mil vegades: “Nofre, em quedo el teu 'Petit Príncep'”. En Nofre sempre va entendre que jo me’l volgués quedar, i el donà per perdut. Fins que em digué que era meu, que no me’l va deixar, sinó que me'l va donar. Des d’aquell dia, el guardo com un dels més grans tresors de la meva extensa biblioteca. A canvi, a en Nofre li he regalat mil llibres diferents de mil autors diferents, tots excel·lents, però cap tan important i preciós com el seu.

D’aleshores ençà he llegit i rellegit mil i una vegades diferents edicions d''El petit príncep': en diferents formats, en diferents tipografies, en diferents idiomes. He llegit, comprat, tornat a llegir, tornat a comprar, regalat i tornat a regalar dotzenes d’exemplars d’aquest relat prodigiós, escrit i il·lustrat a correcuita per aquell aviador que un dia va tenir la insospitada petita desgràcia i la gran sort que el seu avió s’avariés en un immens desert a l’Àfrica. Sempre he intentat gaudir, com tothom, de les coses bones de la vida, i totes les coses que envolten el món dels llibres són, per a mi, les millors. Per aquest motiu he intentat encomanar-ho a la gent que estimo. És el que feren i han fet els autors que més m’han estimat.

És així. És així, perquè els escriptors que m’han estimat ho han fet perquè els he rellegit. Una, dues, deu vegades. No sempre golafrement i en la seva totalitat, sinó de manera fragmentària i a petits glops. Permetent-me aquest singular capteniment, m’han demostrat l’amor que em tenien. La lectura és l’ham de la relectura. Si l’ham no m’enganxa com a un tauró famolenc, marxo a una altra mar més encisadora i mengívola. Així de senzill.

'El petit príncep', com abans 'Alícia en el país de les meravelles', és un dels hams als quals vaig quedar enganxat de per vida. Antoine de Saint-Exupéry era un excel·lent pescador de lectors afamegats de relats encegadors i de relectors fascinats pels seus tornassols. Antoine de Saint-Exupéry va escriure uns quants llibres abans de restar atrapat per aquest follet extraterrenal, però va ser 'El petit príncep' el que li donà l'empenta universal. Són excepcionals les seves novel·les d’aviació i de reflexió humanística, com 'Ciutadella', 'Vol de nit' i 'Terra d’homes', però és la guspira celestial d’aquest príncep-nen de l’espai el que l’ha convertit en un autor sense parió. Aquest llibre del desert i de l’univers infinit s’ha traduït a totes les llengües del món, se n’han fet versions en còmic, en cinema, en teatre, en circ i en dansa. Aquest petit príncep ha inspirat composicions i espectacles musicals a dojo, ha acompanyat milers d’artistes plàstics, filòsofs, pensadors, teòlegs i científics diversos. Aquest petit príncep és un miracle de la naturalesa humana amb aspiracions divines.

Tinc l’honor de compartir amb Antoine de Saint-Exupéry, a més de l’amor per la literatura i la ficció, l’activitat del treball professional quotidià: el correu postal. Tots dos fórem empleats postals, ell a l’empresa privada, jo com a funcionari de l’Estat. El que ja no compartirem mai és l’edat de la nostra mort. Ell va morir jove i de manera misteriosa. Jo no sé si moriré misteriosament, però el que és cert és que ja no puc morir jove, com els grans herois de les lletres i de les arts. És un dir, ja ho sé, però m’ha complagut dir-ho. Ho dic humilment, és clar, perquè Antoine de Saint-Exupéry va ser tant un pioner de l’aviació com, més encara, un pioner del correu postal aeri. Penso que tot plegat era molt diferent de la meva rutina diària a la sala de Direcció de l’Administració Principal de Correus de Palma, a la nostra mundialment cobejada Illa de la Calma.

La seva vida devia ser fascinant, vull dir la seva vida laboral, però el que degué ser extraordinàriament magnètic, sens dubte, va ser la seva vida interior, la seva ment en general i les seves imaginació i fantasia en particular. La seva creativitat. El seu enorme talent artístic i el seu geni natural. I, més que res, la seva senzillesa humana. Per escriure el relat més concís que s’ha escrit mai sobre la totalitat de la complexa condició dels homes s’ha de ser d’una substància molt especial. Perquè els escriptors, molts d’ells, per bé que ho facin, solen escriure coses molt complicades, amb trames internes, amb descripcions de ciutats i de geografies venudes al detall, amb anàlisis psicològiques dels personatges molt enrevessades i amb caracteritzacions excessives. Tot molt treballat, tot molt elaborat, tot molt calculat i estudiat. Molt considerable i molt preat. Antoine de Saint-Exupéry escriu 'El petit príncep' d’una manera tan senzilla com ho hauria fet el mateix protagonista. No s’explica com una història com aquesta, que fa la volta a l’espai universal, en què estan consignades totes les ambicions i totes les emocions humanes, va poder ser escrita amb tanta simplicitat i clarividència. És una prova evidentíssima de la riquesa infinita de la ment humana. És una demostració fefaent que els miracles existeixen.