OPINIÓ

Apedaçar la LOMQE

Vivim en un país en què mai no hi ha hagut costum d'interessar-se per la validesa de les polítiques educatives. Tot i que els darrers anys s'ha d'admetre un interès creixent per tot allò que s'emmarca en l'avaluació del sistema educatiu, els esforços més aviat s'orienten als 'resultats' dels centres educatius i al concepte que ara tant agrada plantejar del 'retiment de comptes'. No obstant això, seguim sense avaluar l'efectivitat de les iniciatives polítiques en matèria d'educació.

En aquest sentit, alguns països ens duen avantatge. Intenten esbrinar, periòdicament, allò què ha suposat una determinada política educativa. No just en termes d'aprenentatge o rendiment escolar, sinó pel que fa a l'impacte que ha tingut sobre la societat, l'economia, el mercat de treball, la recerca, etc. Així, a partir de les 'evidències' es vol analitzar com s'ha implementat i desenvolupat una determinada política; què cal mantenir, modificar o replantejar, o, simplement, suprimir. A tall de mostra, l''Education Endowment Foundation' que aplica a UK la xarxa What Works (2013) o The What Works Clearinghouse del Departament d'Educació dels EUA (2002).

Lluny de tot això, a l'estat espanyol sí que hi ha costum de legislar i tornar a legislar, sense analitzar gaire cosa de l'efectivitat. Basta comprovar l'elevat nombre de lleis educatives els darrers vint-i-cinc anys. L'exemple més vergonyós el tenim amb la LOMQE, la darrera llei educativa (2013), ideada per l'exministre Wert i aprovada únicament amb el vots del PP, sense cap mena de consens ni en l'àmbit polític ni en l'educatiu. Tant és així que tots els grups polítics del Congrés dels Diputats a l'oposició, excepte UPyD, signaren un acord de compromís per derogar la LOMQE tan aviat com el PP sortís del Govern. "Derogar la LOMQE i paralitzar de forma immediata la seva aplicació”, resa literalment el text. Tanta resolució és fins i tot rematada pel PSOE, que parlà d'una llei que neix morta, sense cap viabilitat.

Cinc anys després, és una llàstima que el Govern Sànchez no tengui també un astronauta en Educació, com el ministre Pedro Duque. Aniria molt bé. Especialment per justificar que ara no es vulgui derogar la LOMQE. “Derogarla, sin más, no se puede porque nos quedaríamos sin legislación y no sería razonable”, ha argumentat la ministra Celaá. Una argumentació sens dubte ben pobra per tots aquests anys de proclames, declaracions polítiques contundents, vagues generals a l'ensenyament i manifestacions al carrer exigint la derogació.

La solució anunciada per la ministra serà canviar alguns articles de la LOMQE (122,127,135) per tal de recuperar la representació als consells escolars, reordenar el tema de la selecció de directius i de la religió; modificar l'article 109 que enverinava l'escolarització pública; suprimir els itineraris que segreguen els alumnes a partir dels 13 anys i una revisió sense especificar de programes educatius. Tot això sona bé. És absolutament necessari. Però la comunitat educativa anhelava alguna cosa més transcendent i urgent davant el que va ser l'exercici més arbitrari i prepotent que hi ha hagut mai de política educativa en època democràtica.

D'entrada, l'única cosa que s'ha concretat és l'avantprojecte que s'ha presentat aquest estiu a la Conferència Sectorial d'Educació. Es vol revertir el RDL 14/2012 de mesures urgents de racionalització de la despesa pública que va ocasionar les greus retallades en educació (d'ençà de 2009, la despesa educativa ha caigut un 13%, més de 7.000 milions d'euros, i s'han perdut 30.000 places docents). L'avantprojecte proposa derogar-ne els articles que permeten un 20% més d'alumnes per aula, incrementar les hores lectives dels docents i 10 dies sense substitució de baixes de professors. Però també aquí, no tot són bones notícies. El projecte de llei es tramitarà per via ordinària, això comporta no aplicar-lo fins al curs 2019-2020 i, més greu encara, caldrà veure si és factible per motius pressupostaris, atès que la factura, com sempre, anirà a càrrec de les comunitats autònomes. El pretext per no pagar –certament irònic– és que no s'està imposant res, cada administració podrà engegar, o no, les mesures proposades.

D'altra banda, la nova ministra, a més de protagonitzar una topada -cercada, diria jo- amb l'escola concertada, ens ha parlat de dues grans estratègies polítiques: apostar per l'autonomia dels centres educatius i per la corresponsabilitat de les administracions. Caldrà veure si aquesta autonomia de centres –descentralització, com diu la ministra– no es fa a costa de la recentralització global de l'Educació, com s'ha fet fins ara. També caldrà veure si aquesta corresponsabilitat que cerca recuperar les avaluacions-diagnòstic, respectarà els models propis de cada territori i, més enllà d'analitzar els resultats de centres, alumnes i professors, comença a avaluar de bon de veres les polítiques educatives i les seves repercussions.

Un cop més, el panorama educatiu de 9 milions d'alumnes i gairebé 700.000 professors es torna a mostrar ben complicat. No solament caldrà conviure amb una pèssima legislació educativa que no s'acaba de derogar, sinó que haurem de patir les conseqüències i la incertesa de l'apedaçament d'una normativa estatal que cada cop s'ha fet més inestable, conservadora, i centralitzadora.

Mentrestant, els centres educatius i els docents hauran de seguir fent allò que bonament poden i els deixen fer i, com cada any, hauran de dedicar part dels seus esforços als canvis dels canvis que se seguiran fent. Tanta sort que de canvis legislatius, a les nostres illes, la comunitat educativa n'està com si diguéssim mig vacunada, després d'experimentar la innovació educativa del president Bauzá a l'anterior legislatura.

Etiquetes