Apologia de la tornada

Tornar és no voler reconèixer que hem canviat. Sentir-se'n part vital durant dos mesos recorda d'on venim als camins que agafem. I als que vindran

L'arribada de l'estiu, tan inevitable com esperat, se'm presenta de nou com l'última oportunitat. Com aquell últim tango. En el moment en què la calor comença a collar de nou, el meu cap ja només pensa en la tornada. Com si d'una tradició autoimposada es tractés: mentre hi torni en estiu, hi seguiré lligat. No n’hauré marxat del tot.

Malgrat que des de fa més de cinc anys Andorra i els estius són sinònims de feina, mai havia estat tan necessari tornar i fer front a la nostàlgia. De la mateixa manera que la primera nevada d'hivern encamina cap a casa tots i totes les andorranes que vivim fora, l'estiu és una escapatòria. És fugir tornant a l'origen. Dos mesos que permeten anivellar la balança en la lluita d'amor-odi per aquest país.

No permetre'm soltar amarres del tot. Conscient que no podria quedar-m'hi, tampoc podria no tornar-hi. No sentir-me'n part. No vull renunciar a una de les fonts d'energia anuals. No en va, moltes de les millors històries tenen el seu origen en les fresques vesprades de fins jerseis que eviten constipar-se per l'endemà poder anar a conquerir un nou cim del país.

Tornar és no voler reconèixer que hem canviat. Sentir-se'n part vital durant dos mesos recorda d'on venim als camins que agafem. I als que vindran. Ep, un moment o altre hem de tornar. És la condició. És no voler renunciar a tots els que ens han construït. Obrir les portes a noves amistats tan inesperades com imprescindibles amb qui dansar l'últim ball de la darrera festa major.

Etiquetes