OPINIÓ

Ara es duu la decadència

Traduir diàlegs o cançons en anglès (mirava l'MTV que posaven a Telenova amb el diccionari devora), llegir les primeres pàgines dels temaris dels llibres de castellà (perquè sempre hi havia el fragment de qualque llibre) o apassionar-me en conèixer nous autors en català (i noves autores, però aquestes eren les més amagades del temari, és clar). Això era el que més m'agradava a l'institut: les classes de llengua i literatura. I fa dies, no sé per què –o ho sé massa bé–, he estat recordant la Decadència. Segons l'Enciclopèdia Catalana és el “nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el període comprès entre la fi de l’edat mitjana i la Renaixença, el qual es caracteritza per una notable minva en l’ús literari del català i per la mediocritat estètica de les obres que s’hi produïren”. Després, més que en els aspectes politicosocials i lingüisticoliteraris, he estat pensant sobre la paraula en si: de-ca-dèn-ci-a.

És una paraula, la decadència, que em transporta a alguna cosa fosca, a alguna cosa que bruteja i que supura coses desagradables. Que em fa voler mirar en terra o girar el cap i tapar-me el nas per no tenir arcades. Que m'empegueeix i em fa vergonya d’altri, sobretot quan la decadència ha estat precedida d’una època fructífera i d’una qualitat reconeguda i acceptada. Que dic jo que venir, per exemple (per seguir amb el símil de la literatura), de les Quatre Grans Cròniques, Ramon Llull i el Segle d’Or valencià i passar a viure una etapa on qui mana i ordena no sap res, absolutament res, de la gent a qui vol comandar... només pot ser dolent. Per no dir directament xerec i catastròfic. He fet el símil amb la literatura, però segur que el podríeu fer amb gairebé qualsevol cosa i duent-ho a l'actualitat, òbviament.

No cal explicar per què no s’ha de començar una casa per la teulada, però sembla que a vegades s’hagi d’explic(it)ar que no és gaire bona idea que la casa es construeixi (o s'hi facin obres o reformes), sense notificacions, amb gent dedins i sense cap mesura de seguretat. Sou a ca vostra, venen tots els tècnics que van construir l'edifici o la casa i us diuen que heu de partir perquè ja no fa per vosaltres, i amb una rialla d'orella a orella us diuen: “Feis nosa”. També podeu quedar però sense que la vostra integritat estigui garantida. No tendríeu gaire alternativa, en realitat, o us foten al carrer o correu el risc d'acabar morts o nafrats de pertot. I alerta que en acabar, si heu resistit, no us diguin que fan comptes llogar-la a uns turistes. Amb una indemnització, això sí. Per acabar de (en)quadrar el seu ocàs perfecte, com si diguéssim.

I ja sabeu –i jo reconec– que a vegades som exagerada, intransigent i dura, però intent –o això crec, sou lliures de corregir-me o contradir-me– no ser injusta. La decadència en què he estat pensant durant molts dies, en té molt, d'injusta, perquè és imposada, no atzarosa o malaurada, sinó que respon a una manera de fer que detest i condemn. I sabeu què he decidit? Que jo, de la decadència, me'n vull fer enfora per justícia, per responsabilitat i per compromís. I perquè no ho sé fer d'una altra manera.

Etiquetes