Fa devers un any vaig obrir un compte d’Instagram. La setmana passada vaig decidir moure conversa amb una persona desconeguda; se sent a dir que això ara està tan 'à la page'. Començam a parlar i li pregunt d’on és. Em contesta que ve de Lleida. Ah, català, aclaresc jo. Sense solta ni volta, però, m’entima que no està gens d’acord amb la política que es duu a terme a Catalunya i que, per tant, el tema queda vetat entre nosaltres perquè s’estima més no opinar-ne. Intent fer la farina blana i li coment que a mi tot plegat també em satura. Continuam xerrant. Jo intervinc en català i les respostes són, indefectiblement, en castellà —fins aquí, cap problema! No en faltaria d’altra! Em demana el meu nom i l’hi dic.
S’escolen vint-i-quatre hores, més o manco, fins que n’obtinc resposta amb el seu nom. Reprenem el diàleg. Emperò la segona o tercera frase del segon dia, rep un missatge que em recorda si “no quedamos que no hablaríamos catalán”. I llavors li rebat que no. Havíem convingut no tractar de la independència. En el meu interior, me’n faig creus que hom pugui acabar associant la nostra llengua amb això. Ja ens entenem. El català és la llengua del Principat, però és un idioma perfectament vàlid per tractar també de l’amor i el sexe, de física quàntica o química nuclear —sí, això va per allò que digué el president Suárez—, tant de sedició —que surt al diccionari de l’Enciclopèdia— com de llibertat —que apareix al María Moliner. O sigui, que no només es pot enraonar d’independència en la nostra llengua.
Les dues següents respostes que m’arriben al mòbil, que ja comencen a parèixer-me ordres, em conviden, primerament, a prosseguir en espanyol [sic] i, segonament, em constaten amb estranyesa que no som l’únic contumaç que s’ha topat renitent a mudar cap a la llengua de Cervantes: “Veig que a molts els costa deixar el català”. Sí, ara parla més que no xampurreja el català perquè observa que jo no gir però tampoc pression en cap moment per un canvi idiomàtic fútil. Quant a la primera sentència, responc que, ja posats, continuem en català, i pel que fa a la segona, li indic que és obvi que, a aquests, els costi baratar per tal com és la 'nostra' llengua i cadascú té la seva, i comprenc perfectament que els castellans tinguin les mateixes reticències a abandonar-la. M’equivoc amb això d’anomenar-la 'nostra' per tal com la persona entén que m’estic referint a la seva i la meva, i remarc que el plural comprenia la meva i la d’aquests altres 'caparruts', no la seva. No em calia ser tan primmirat amb les inclusions i exclusions sintàctiques perquè, sense pensar-s’ho dues vegades, m’etziba que el català és la nostra llengua secundària [?] perquè la principal és l’espanyol. I immediatament amenaça que deixarà de parlar català i ensems de xatejar amb mi perquè el tema anirà de mal borràs. Se m’ofereix una darrera oportunitat per continuar però en una llengua que, per tercer pic, designa com a espanyol. Però si set n’han entrades, set n’han de sortir; deix ben clar que el fil s’hauria pogut debanar perfectament en la seva llengua en cas que no m’hagués entès però aquest aire supremacista de tint imperialista i regust feixista m’acaba de convèncer que allò mai pot conduir a bon port.
Com que no he fet flamada en cap moment, no he donat peu que la persona amb qui m’escrivia s’encengués d’indignació. Certament, si la conversa hagués estat presencial l’aire s’hauria pogut tallar amb un punyal esmolat. Se m’acomiada educadament i jo dic adeu encara més cortès; desconec a hores d’ara si encara em segueix i ni se’m passa pel cap deixar de seguir la persona! El corol·lari de tot plegat és aquesta necessitat de mantenir la tranquil·litat, la serenor i la calma, i el que m’estalvii de dir a una persona que ve de Catalunya és que aquests greuges que fa tant de temps que s’arrosseguen (de la Llei Moyano d’instrucció pública del 1857 al 'hable en cristiano' del franquisme) són qualcuns dels que han menat la meitat de la població catalana a la desafecció en què viu ara perennement instal·lada.
