OPINIÓ

Arrisquem a esperançar-nos

Heu pensat mai que ‘esperar’ vol dir quedar-se quieta a qualque lloc –és a dir, no fer res– però també vol dir creure que s'ha de realitzar, ha de passar, qualque cosa –és a dir, que ens empeny a fer que passi? Jo no ho havia pensat mai, la veritat, però m'hi va fer pensar Rebecca Solnit, escriptora nord-americana –autora, també, d’‘Els homes m'expliquen coses’, llibre que aborda el tema del 'mansplaining' i que us recoman molt, sobretot als homes– autora del llibre ‘Esperança dins la foscor’ (Angle Editorial, 2017), traduït per Bel Olid. Us he de reconèixer que aquests dies de saturació mental ha estat –i ja em perdonareu l'expressió– el meu llibre d'autoajuda.

El va escriure fa més de deu anys, a finals del 2003 i principis del 2004, en plena era Bush i post-11-S –aquesta és la versió reeditada el 2015 amb dos capítols, pròleg i postfaci nous–, però, malgrat els anys i els canvis radicals que s'han succeït, m'ha servit com el cant a l'esperança que necessitava per omplir amb una mica d'aire fresc els pulmons. Solnit reivindica l'esperança que ens exigeix actuar, que ens empeny a afrontar els desastres i desgavells que els poders fàctics ens tenen preparats. Esperança no és pensar que tot ha anat, va o anirà bé, que és com un cupó de loteria que compres i que pots esperar asseguda al sofà pensant que tendràs bona sort. L'esperança se situa en un lloc d'incertesa, de no saber què passarà, d'indecisió, de foscor. Un futur fosc que hem d'afrontar remant endavant però també mirant enrere, perquè, com diu ella, “el passat surt a la llum del dia, i pot convertir-se en la torxa que portem per il·luminar la nit que és el futur”. Adoptar un compromís ferm amb un futur millor, ja sigui per a nosaltres o per als qui vendran, fa que el present no sigui un lloc habitable. Per això ens aixecam i deim prou a un Estat dictatorial i profundament antidemocràtic, per això ens movem i defensam els nostres espais autogestionats i comunitaris, per això caminam, juntes i junts, per uns carrers que deim que sempre seran nostres perquè ens els han volgut (i volen) arrabassar massa sovint. Però mirau enrere: no els ho hem posat mai fàcil, ho veis?

Mir, ara, cap a John Berger, en concret al seu llibre ‘Amb l'esperança entre les dents’ (Edicions de 1984, 2010), on deia que en el món real la gent sense esperança està condemnada a quedar-se tota sola. La desesperança, el derrotisme i el fatalisme, ens fa aïllar-nos i florir-nos esperant que passin coses que no feim que passin –us ho diu una derrotista professional que intenta canviar i no contagiar-se d'aquesta dinàmica tan nostrada dins l'‘esquerra’. No es tracta de confiances cegues o acrítiques, sinó, potser, d'assumir el risc d'esperançar-nos per coses possibles. Per això avui, que en aquest tros de país nostre és vaga general, pens que serà una oportunitat que ens tornem a trobar als carrers i tornem a dir-nos allò de “Mai més soles”. Sabent-nos amb la voluntat i la capacitat col·lectives de construir una República on les esperances d'avui siguin les victòries que celebrarem demà.

Etiquetes