Àudios

És molt difícil mantenir l’equilibri impossible que s’ha d’observar entre neutralitat i expressivitat

Escric aquestes ratlles mentre pujo de Barcelona. No, ja no les dicto. I tampoc no condueixo, no pateixin, sinó que més aviat soc conduït. Com que (gairebé tota) la ràdio de la tarda és una pura cacofonia, feta de personatges grotescos i estridents, entrevistes absurdes, publicitat i xerrameca variada, optem per provar d’escoltar un audiollibre. Sí, ja sé que els llibres convencionals són artefactes perfectes, la caixa de text, la tipografia i l’olor del paper i tot l’etcètera, i que totes les reencarnacions modernes, amb el llibre electrònic al capdavant, han de demostrar encara la seva vàlua en el camp de batalla editorial. Però en determinades circumstàncies, en les que no és possible una lectura convencional, pot ser una solució plausible. De fet, en l’origen remot de la literatura, algú explicava les històries i un altre (o uns altres) feien de públic atent. I prou que els nostres pares escoltaven serials i radionovel·les. I funciona bé, diria. El gran inconvinent –que, al mateix temps, n’és l’essència– és precisament la dependència absoluta de la veu. És molt difícil mantenir l’equilibri impossible que s’ha d’observar entre neutralitat i expressivitat. Els diàlegs són la prova de foc: quan intervenen diferents personatges i hi ha un únic lector costa que el tinglado s’aguanti dret. I el més important: una pronúncia impecable. Ja pots posar-te la novel·la més trepidant que hagi escrit home: si qui la llegeix és incapaç d’emetre com Déu mana el so de la ll (l’aproximant lateral palatal sonora), tota l’emoció de la lectura es desboteix com un suflé. Però el que escoltem és impecable. Passem per Ponts i queda una hora escassa de relat. L’acabarem abans d’arribar.