Biòleg, professor i expolíticAra mateix, és inqüestionable que la crisi sanitària causada pel diminut SARS-CoV-2 haurà posat de manifest un procés inequívoc i infal·lible de recentralització política a l'estat espanyol. De fet, gran part del que ha fet el govern Sánchez en aquesta crisi ha tengut un rerefons ideològic tan evident com eficient. Sens dubte, insòlit. Ha bastat un petit virus –que algú ha definit com una “mala notícia” embolcallada de proteïnes– per aconseguir l'anhelat somni de bona part de la classe política espanyola. Tant és així, que a dia d'avui ens demanam de què serveix l'autogovern. O dit altrament, de què serveix aquest invent espanyol de les autonomies?
Lamentablement, si n'exceptuam Catalunya i Euskadi –però també Canàries–, a la resta de territoris anomenats “perifèrics” aquesta onada de recentralització no solament és conseqüència de l'especial obsessió i perseverança del govern espanyol, sinó que també es nodreix de l'absoluta manca de model de país d'aquests territoris. Aquest fet s'ha evidenciat prou a les Illes Balears i en diversos àmbits, com ara l'econòmic, el sanitari, la mobilitat i l'educació. Paradoxalment, àmbits autonòmics que gaudien d'un nivell competencial dels més alts, cosa que no ha impedit al reprorrogat estat d'alarma laminar-los totalment. Sort que, com a mínim, la part sobiranista dels socis de govern ho ha denunciat repetidament i intenta fer-hi contrapès.
En el món educatiu la situació és especialment decebedora. En primer lloc, perquè la pandèmia i el desafiament educatiu que comporta el confinament s'han produït en el pitjor context normatiu possible. Recordem que la LOMQE, la pitjor llei educativa de la democràcia, segueix vigent tot i els successius retocs de qui va prometre derogar-la. En segon lloc, perquè la nostra infraestructura educativa –ben igual que la sanitària– arrossega un dèficit d'inversió històric arran d'un finançament autonòmic injust i ara, de cop i resposta, ha de fer front a una situació excepcional. I en tercer lloc, perquè patim una notòria manca d'iniciativa política. De fet, ja no es tracta d'entreveure que no existeix una política educativa pròpia, sinó que ara la Conselleria únicament viu pendent del que dirà Madrid, en aquestes rodes de premsa tan singulars, envoltats de militars i forces de seguretat.
Lluny d'un pla educatiu seriós o d'estudis rigorosos dels diferents escenaris per afrontar el confinament, la desescalada i el retorn a les aules per setembre –abans és simplement un exercici d'imprudència–, fins ara docents i equips directius ens hem limitat a “interpretar” un seguit d'instruccions, que, si bé eren necessàries, tampoc no han ajudat gaire a aclarir la situació. A més, en l'àmbit docent, la sensació general després de setmanes davant la pantalla és que ara s'està treballant més que mai, però no sempre en les millors condicions. Òbviament, la prioritat ha estat obrir vies de comunicació telemàtica a tota pressa, però sense atendre paral·lelament la necessitat d'unificar l'ús de plataformes, les conseqüències de la fractura digital, els canvis pedagògics implícits a l'ensenyament en línia o, fins i tot, la seguretat i privacitat de les dades de menors, qualificades sempre com les més sensibles i vulnerables.
Fer un disseny adaptat a la no-presencialitat no és fàcil. Els currículums estan sobrecarregats i fragmentats en excessives disciplines, no existeixen noves línies pedagògiques, els continguts prevalen sobre les competències i la tendència, per defecte, és replicar en línia el sistema presencial. D'altra part, el gran perill és la desigualtat. Tot i que la fractura digital és probablement més bona d'abordar que la social i cultural, aquesta continuarà fent més mal a qui menys oportunitats té i a les famílies més vulnerables. Tanmateix, l'estratègia telemàtica dependrà de tres factors: les circumstàncies de cada família (accessibilitat a les TIC), la capacitat d'autonomia de l'alumne (molt diferent segons el nivell educatiu) i l'aptitud del sistema educatiu de combinar l'ensenyament presencial i no presencial amb aprofitament dels avantatges de cada un. Tot un repte per un sistema educatiu ancorat en la inestabilitat legislativa, els interminables currículums, la perenne burocràcia, la sobresaturació i el mal finançament.
La planificació, oportunament consultada a sindicats i equips directius, és indispensable. Per exemple, l'estratègia d'aprofitar l'acabament de curs per repensar i regularitzar la no-presencialitat o bé la mateixa planificació d'inici del nou curs. De fet, si una cosa inquieta els epidemiòlegs, són els àmbits escolars (aglomeracions, màxima transmissibilitat, grau de responsabilitat inherent a l'edat, transport escolar, etc.). Si en els nostres centres educatius tenim en compte les ràtios per aula (inassumibles, com a mínim sanitàriament), els canvis d'aula (que dificulten el pupitre propi i la desinfecció), la concurrència d'alumnes a passadissos, patis o busos escolars, i tot això sense atendre la saturació en l'àmbit laboral del professorat, veurem que aquest inici de curs s'endevina complicat.
El sentit comú apunta a la progressivitat i la flexibilitat del retorn a l'escola, els mecanismes per reduir ràtios i evitar aglomeracions, mesures de seguretat i la combinació de l'ensenyament presencial i l'ensenyament en línia (torns, modificar horaris, establir franges horàries, flexibilitat, revisió de currículums, mesures d'equitat digital, noves prioritats pedagògiques, etc.). Tot això no es podrà exigir quinze dies abans als docents i directius, com és costum. Implica disseny i planificació.
No es cansa de repetir Sánchez que “el virus no entén de territoris” atès que la pandèmia és gradual i asimètrica, i l'evolució és diferent a cada territori. Curiosament, però, li hem donat una resposta centralitzada i homogènia a tot l'Estat. En cap cas hauríem de consentir que aquesta resposta uniforme i contradictòria invalidi o anul·li la nostra capacitat d'estratègia pròpia i de planificació; hi tenim dret com a ciutadans i com a país. És urgent reflexionar-hi d'una manera crítica.
