Avesats a competir dopats
NOMÉS ENS FALTAVA saber que les noves catedrals, els indrets sagrats de pelegrinatge mundial, també són tèrboles amb els seus comptes i Hisenda. No diu res a favor meu, i esper que tampoc en contra, no haver entrat mai en un d’aquests locals. Si pogués, em botaria els controls dels aeroports perquè trob humiliants les coes, la discrecionalitat dels agents de seguretat. Mai no em posaria a fer el xotet per entrar en una d’aquestes discoteques, eivissenques o no, a l’espera que un musculós sant Pere em declari apte o no per entrar al paradís nocturn. Però aquesta és la meva història, particular i gens interessant. El que ens interessa és descobrir que aquests grans empresaris també treballen dopats. No els basten les subvencions públiques en forma de contractes fixos discontinus. No els arriba amb les lleis laborals que han convertit el treballador en quincalla bescanviable. No han estat suficients les orelles de cònsol que molts governants han fet al llarg del temps sobre normativa d’horaris o de renous (i aquí deixarem com una pura casualitat que Balears lideri per baix el rànquing de controls d’alcoholèmia). No, tot això no els ha bastat i han necessitat defraudar Hisenda, segons apunten totes les proves que han empès l’Agència Tributària als escorcolls d’aquest locals. Cau un altre dels mites que ens identifiquen mundialment. En aquest moment, és l’hora de demanar-se si no som una gran mentida, un sistema podrit inserit a Europa però incapaç de competir en les europees normes, o si només ho són alguns dels nostres destacats empresaris, dignes hereus dels corsaris que, no ho oblidem, treballaren en benefici propi i amb la complicitat de l’Estat.
