BWV 244

Sí, som a Dijous Sant encara que no es ho sembli pas. D’aquells dies tenebrosos de quan era jovenet, de visites als monuments, la ràdio eixuta, les llarguíssimes hores fent mones i més mones a l’obrador de la pastisseria paterna, en una cadena de producció intensa que riu-te’n tu d’Oliver Twist, en uns dies en què acabava exhaust, cansat sobretot pel contrast entre les vacances dels altres, la primavera esclatant i la pressió de la feina. Tot això ha quedat enrere, gràcies a Déu. Ara, d’aquella Setmana Santa essencial no me n’ha quedat gran cosa. Sí que tinc un petit ritual. Tres hores de solitud, el Divendres Sant, per escoltar d’una tirada la ‘Passió segons Sant Mateu’.

Com que ja fa uns anys que no es representa a Andorra -ai, aquella inoblidable funció que ens va fer la Petite Bande- una llarga passejada per la muntanya amb els cascos és un substitut plausible. Com sempre, el dubte és quina versió escollir. Cada vegada m’inclino per les més minimalistes: la de McCreesh, la de Kuijken. Però aquest any em reservo per a la nova gravació de John Eliot Gardiner, els English Baroque Soloists i el Monteverdi Choir, enregistrada l’any passat a la catedral de Pisa. Des del cor inicial “Veniu, filles de Sió, afegiu-vos al meu lament”, fins al terrible acord dissonant del cor final, que amb prou feines es resol al darrer compàs, la ‘Matthäuspassion’ és un monument sempre nou, sempre viu, sempre punyent, d’una brutal contemporaneïtat.