Catedràtic d'Història Econòmica de la UIBAquesta crisi és diferent de les anteriors pel seu propi origen: una causa, diguem-ne, natural, un virus. I amb una afectació planetària, la qual cosa situa tots els governs del món en un estat gairebé simètric, de permanent incertesa i de lògica improvisació en les mesures anunciades i que s’han d’aplicar. En un marc global es parla de:
- Relocalitzar processos productius industrials, atenent la gran fragilitat que suposa dependre de deslocalitzacions llunyanes amb informacions que no sempre són simètriques.
- Incentivar una certa autarquia econòmica, inferida pel tancament de fronteres i per la caiguda del comerç internacional. Això pot ser més visible a l'Àsia i als Estats Units, on els mercats interiors són molt amplis, tot i que en el primer continent les disparitats de renda són molt elevades. Per a la Unió Europea, aquesta via és el camí al precipici i a l’explosió de l’euro per la inexistència d’un federalisme polític i econòmic.
- Esperonar, com a conseqüència dels dos punts anteriors, sortides nacionals a la crisi, al marge de possibles col·laboracions supranacionals, fórmules que fins i tot podrien incentivar polítiques aranzelàries més estrictes amb la intenció de protegir els propis teixits econòmics.
Aquesta trilogia pot tenir corol·laris complicats per a l’economia mundial, i, sens dubte, rubricar la recessió. Els tancaments econòmics no han contribuït generalment a apaivagar les crisis. En el cas que ens ocupa, la particularitat és que ens trobem enfront d'una pandèmia que, en el camp sanitari, necessita aïllaments efectius. Aquesta, per exemple, és una de les grans lliçons de l’epidèmia de la grip del 1918: els confinaments foren molt contundents per resoldre els problemes de contagi i, a l’esfera econòmica, aquelles regions que més feren pels confinaments foren després les que més ràpidament es recuperaren (vegeu el recent treball de Sergio Correia, Stephan Luck i Emil Verner) Ara bé, si hom observa el front econòmic, les vies de fugida de la crisi impactada pel coronavirus no poden descansar sobre estratègies particulars, unidireccionals: s’imposen visions de conjunt, de manera que les institucions existents, de caire supraestatal, puguin executar projectes i, sobretot, canalitzar recursos, per fer tangibles les represes econòmiques. Qualsevol plantejament que es faci no pot eludir aquest condicionant per uns motius específics:
- La magnitud de la crisi i la seva profunditat impossibiliten que les hisendes regionals i fins i tot nacionals tinguin capacitats suficients per fer front als desafiaments de tota mena que es presenten, i que es focalitzen a estimular la producció –amb més inversions– i el consum –amb majors facilitats de crèdit i d’ajudes a famílies i petites i mitjanes empreses.
- Això infereix una cadena que s’articula de manera molt dinàmica –i fèrria–, de manera que, en els moments actuals, proposar canvis de models productius i/o polítiques de decreixement –dos reclams que sovintegen a Balears– ha de tenir ben present que això podrà ser factible si la cadena econòmica i financera funciona amb agilitat. Les qüestions de sobiranies econòmiques resten molt enfora d’aquesta idea que exposem.
L’estratègia, per tant, es pot dividir en cinc diferents plànols, que s’han d’articular:
- Intern: calibrar les capacitats pròpies a partir d’exercicis realistes i solidaris de tots els agents econòmics, socials i polítics implicats. Anàlisi del pressupost de la CAIB i de la seva possible flexibilització en algunes partides.
- Interregional: reforçada especialment amb les regions de l’Arc Mediterrani i les Canàries per la seva afectació turística.
- Nacional: intensificació dels contactes amb el govern central. Aquí la Delegació del govern pot jugar un paper significatiu, per tal de facilitar la comunicació amb els ministeris esmentats anteriorment.
- Supranacional: no menystenir les connexions regionals ja existents amb Brussel·les i emfasitzar, a més, la realitat insular i discontínua geogràficament de la nostra economia, amb una dependència enorme de l’afluència turística. Aquí el dictamen europeu que està fent la Direcció General de Relacions Exteriors –amb el suport del CES europeu i de Balears– és un factor més explicatiu davant el Comitè de les Regions Europees.
- Importància de la formació d’un gabinet reduït encapçalat per la presidenta per encarar la crisi, amb la col·laboració d’experts nomenats pel mateix Govern i pels agents econòmics i socials, que contribueixin, si més no, a aportar reflexions i arguments que, no obstant això, haurien de tenir un punt nodal, exigible: aportar vies de sortida, solucions realitzables en temps, tot fugint d’utopies i, alhora, de cofoismes. Eludir, per tant, l’especulació teòrica i les elucubracions.
