Banda magnètica

De debò que no sé què fer. ¿Em planto a l’oficina i reclamo la presència de responsables, capitostos, tècnics, fins que rebi una explicació satisfactòria o, si més no, plausible? ¿Em converteixo en un neoludita, un d’aquells tecnòfobs que propugnen el retorn al segle XIX? ¿Organitzo una vaga de fam, o dejuni, o alguna altra fòrmula espectacular de protesta? Segur que no estic sol. A veure: que aixequin el dit els que han hagut de canviar més d’un cop la targeta de crèdit aquest any. Jo ja en porto —els ho asseguro— cinc o sis, només en aquest 2018. La darrera aquesta setmana: les noies del banc, quan em veuen entrar, ja saben què vull. Un temps rècord: en tres dies la targeta ja m’ha fet la perla una altra vegada. La seqüència és sempre la mateixa: un dia, la banda magnètica de la targeta deixa de funcionar. El xip i el 'contactless' sí, van bé, però passa que no són útils ni als aparcaments ni als caixers, la qual cosa fa que l’anomalia et deixi en pilotes en situacions compromeses i, de vegades, de mal resoldre. ¿Visco, per ventura, damunt d’una anomalia magnètica, com la que descobreixen al subsol de la lluna a 2001, una odissea de l’espai? Però en tinc una altra de la competència, que porta la mateixa vida que les defectuoses, ha anat diverses vegades a la rentadora i funciona com el primer dia. ¿Serà la versió moderna del mal d’ull? En aquest cas, només hi ha una solució: recórrer als serveis del 'maestro Comara, vidente africano', tan generosament publicitat als parabrises de tots els vehicles del país, i que sembla que ho resol tot. Si ell no pot fer-hi res, ja em diran quina solució hi ha.