PeriodistaLa culpa és dels militars, com gairebé sempre.
En els seus orígens, les banderes servien per reagrupar les tropes, perquè enmig de les batalles –fang, espases i tot de gent pobríssima amb les dents corcades matant-se els uns als altres en nom de senyors que duien segles pixant-los a la closca– tot era molt confús i amb els pedaços de colors aquells, quan necessitaves replegar-te, miraves amunt i sabies cap a on anar.
Que jo sàpiga, a ningú se li va ocórrer aixecar la bandera del contrari i escorxar tots aquells pobres diables desconcertats, supòs que per coses de l'honor i altres estirabots que s'inventen els militars per fingir que tallar estranys a bocins és una cosa elevada i digna. Vull dir que, atenent els antecedents, no és que les banderes fossin una mostra de brillantor especialment remarcable en un primer moment, i la cosa no sembla haver millorat molt amb els segles.
No se m'escapa que les banderes només són símbols de coses més grans, d'idees més amples, però ni la grandesa ni l'amplitud exclouen l'estupidesa. De fet, quan ens posam grandiloqüents, els humans som capaços de les imbecil·litats més descomunals que et puguis imaginar i, molts cops, intentam tapar aquestes imbecil·litats amb alguna bandera, com qui amaga la brutor davall el sofà.
En tot cas, entenc que les banderes són un símbol, com ho són les creus o el logo d'Apple, i que per a alguna gent les banderes simbolitzen una cosa important, un ideal, fins i tot un motiu d'orgull, etc. De veres que ho entenc, però així i tot no puc evitar la punyida a l'estómac cada vegada que en veig una, i darrerament en veig massa, sobretot perquè l'experiència m'ha demostrat que, més que el simple orgull de pertànyer a un grup de gent X, el motiu pel que solen enarborar-se les banderes és deixar clar que ser d'X és estar per sobre d'Y, o que ser d'X exclou la possibilitat de ser Z o qualsevol altra equació igualment reduccionista i simplista que només intenta amagar la trista veritat que vares néixer aquí per casualitat i que ets com ets perquè t'ho han posat davant. Les banderes no solen treure's a favor de res, sinó en contra de tot allò que consideram aliè, allò que no és "lo nostro" (l'excepció d'això són els esports, possiblement l'únic ús cabal, per innocu, de les banderetes).
Per això desconfii per sistema de qualsevol remix de la idea del destí manifest: perquè darrere sempre hi sol haver algú amb bigot i ganes de fotre algú altre. I puc entendre el sentiment de pertinença: a la teva família, a la teva comunitat, al teu poble... a la tribu, en resum. O a la teva cultura, tot i que veig la cultura més com un tassó de plàstic on ha escopit tothom que ha passat per allà que no una cosa molt blanca, pura i que cal mantenir verge. Però això del país i la nació sempre m'ha semblat com a molt irreal, una entelèquia. Potser és que som un poc limitat, però em costa molt veure-ho com alguna cosa més enllà d'una simple conveniència administrativa, un acord federatiu. I cada cop que algú treu la bandera em deman què està amagant, contra qui treu el pedaç aquest cop i qui pot ser tan ingenu com per no veure que els de sempre ens volen prendre el pèl com sempre.
I després surt al carrer i tal.
