OPINIÓ

Banderita, tú eres roja; banderita, tú eres gualda

1. "Jur lleialtat a la bandera dels Estats Units d’Amèrica i a la república que representa". Aquestes són les primeres paraules del jurament de lleialtat (‘Pledge of Allegiance’) amb què milions d’estudiants nord-americans comencen la seva jornada escolar. Amb la mà dreta sobre el cor (fins al 1942, amb el braç dret estès i el palmell cap a baix, en inoportuna semblança a la salutació romana) i amb el mateix fervor patriòtic amb què entonen les estrofes de l’himne nacional, consagrat així mateix a l’exalçament de la bandera i no debades conegut com a ‘The Star-spangled Banner’ (‘L'ensenya tatxonada d’estels’): "la bandera dels estels onejarà triomfant sobre la terra dels lliures i la llar dels valents".

En aquest context de reverència per la bandera de les barres i estrelles, el 1984, en ocasió de la celebració de la Convenció nacional del Partit Republicà a Dallas que havia de nominar candidats Ronald Reagan i George W. Bush per a la seva reelecció com a president i vicepresident respectivament, la Brigada de la joventut comunista revolucionària convocà una manifestació de protesta contra les seves polítiques. Enmig de consignes com “Amèrica, la vermella, blanca, i blava: t'escopim”, Gregory Lee ‘Joey’ Johnson calà foc públicament a una bandera dels Estats Units, després d'haver-la brufada amb querosè. L’activista va ser sancionat, en aplicació del Codi penal de Texas i com a autor d’un delicte d’ultratge a la bandera, a un any de presó i a pagar una multa de dos mil dòlars.

En la conegudíssima sentència ‘Texas versus Johnson’ (491 US 397, de 1989), el Tribunal Suprem nord-americà confirmà l’anul·lació d'aquella condemna, prèviament acordada per un tribunal d’apel·lacions texà, tot considerant que, “pel procediment de cremar-la o per qualsevol altre”, dita acció contra la bandera constitueix una manifestació de la llibertat d’expressió protegida per la primera esmena de la Constitució. D'aquí derivà la inconstitucionalitat de la prohibició d’ultratjar la bandera, aleshores vigent en quaranta-vuit dels cinquanta estats membres; una decisió que es veié confirmada a ‘Estats Units versus Eichmann’ (496 US 310, de 1990), que declarà inconstitucional la Llei de protecció de la bandera (‘Flag Protection Act’), aprovada un any abans, precisament com a resposta a ‘Texas versus Johnson’, i que elevava l'ultratge a la bandera a delicte federal. El ponent jutge Brennan ho expressava d'aquesta manera: "Som conscients que la profanació de la bandera és ofensiva per a molts (...) Si hi ha un principi fonamental en la primera esmena és que el Govern no pot prohibir l'expressió d'una idea simplement perquè la societat la trobi ofensiva o desagradable". I és que "la bandera és tan venerada perquè representa la terra de la llibertat, i aquesta llibertat inclou la capacitat d'usar o abusar d'aquesta bandera com a protesta". Clar i llampant.

2. Dilluns passat, a aquesta banda de l'Atlàntic, l’humorista Dani Mateo s’acollia al dret de no declarar davant del jutjat d’instrucció núm. 47 de Madrid, que havia admès a tràmit una denúncia presentada per l'organització Alternativa Sindical de Policía per un delicte d’ultratges a la bandera (també per delicte d'odi –no ve d'un pam–): en un esquetx del programa ‘El intermedio’ emès per la cadena de televisió La Sexta va fer com si es mocàs amb una bandera espanyola. L’art. 543 del Codi penal castiga amb una pena de multa de set a dotze mesos “les ofenses o ultratges de paraula, per escrit o de fet, a Espanya, a les comunitats autònomes o als seus símbols o emblemes, efectuats amb publicitat”. Es tracta d’una disposició legal difícilment compatible amb el dret a la llibertat d’expressió i la llibertat ideològica i, per això, de dubtosa constitucionalitat (val a dir que mai se n'ha ocupat fins ara el Tribunal Constitucional). Però és que, en tot cas, fins i tot encara que no hi hagués concorregut l'’animus iocandi’ propi del discurs humorístic i s'hagués realitzat amb tota la intenció d'ofendre, és evidentíssim que es tracta de fets mancats absolutament de rellevància penal. I, d'acord amb l'art. 269 de la Llei d'enjudiciament criminal, si el fet "no revistiere carácter de delito", el jutge està obligat a inadmetre a tràmit la denúncia: "se abstendrá de todo procedimiento". És clar que la causa se sobreseurà, però és que ni tan sols s'hi haurien d'haver obert diligències ni cridat el denunciat a declarar.

I això perquè es tracta de l'exercici d'un dret fonamental consagrat en l'art. 20.1 de la Constitució, i "les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya" (art. 10.2). Per això la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) és d'observança obligada per part dels òrgans jurisdiccionals espanyols. I el TEDH ha declarat –recordem-ho tant com calgui– que la llibertat d'expressió "no val únicament per a les informacions i idees que són rebudes favorablement o tengudes per inofensives o indiferents, sinó també per a aquelles que ofenen, xoquen o pertorben l'estat o una fracció qualsevol de la població" (sentència del cas Handyside contra el Regne Unit, de 7 de desembre de 1976). No només això, sinó que fins i tot s'ha pronunciat explícitament sobre la crema de banderes: en el cas del Partit demòcrata cristià popular contra Moldàvia (2 de febrer de 2010), perquè s'havia prohibit una manifestació d'aquest partit en protesta per la presència de tropes russes a Transnítria pel fet que en concentracions anteriors s'havien cremat banderes o fotografies de dirigents d'aquell país.

I així estam. Any 2018. Tatxín-tatxan: "El día que yo me muera, si estoy lejos de mi patria, solo quiero que me cubran con la bandera de España".