Escriptor i professorL’organització de l’espai no és ni innocent ni neutra, sinó l’expressió d’una determinada manera de veure el món. I açò, tant arquitectes com educadors ho tenim clar. Aquesta lògica educadora i transformadora és la que precisament fonamenta projectes com les ciutats educadores o les ciutats dels infants, amb els quals molts municipis ja s’han compromès. Caldria, emperò, que aquesta lògica també entrés a les escoles i als instituts. La millora metodològica i didàctica als centres docents requereix del plantejament d'una nova arquitectura que trenqui amb la rigidesa dels espais i s'obri a la polivalència que els nous mètodes educatius necessiten. “Una arquitectura educativa versàtil i polivalent per construir entorns d'aprenentatge que contribueixin a la millora del sistema educatiu”, aquesta és la finalitat amb la qual el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i la Fundació Bofill s’han conjurat per a repensar, conjuntament amb l’Administració, com transformar les escoles i instituts. Inicien aquesta tasca sota el lema de les jornades 'Nous espais, nous aprenentatges'.
Amb aquesta mateixa idea, però des de l’àmbit de la coeducació i la perspectiva de gènere, caldria també repensar alguns espais de l’escola. Un d’ells són els banys.
El gènere és una construcció social i cultural. Després de classificar les persones en dos sexes, s’adjudica a cada un d’ells un conjunt de maneres de ser i de comportar-se, que conformen el gènere i que s’adquireix a través de la socialització. Els vàters dels edificis públics tal com estan dissenyats avui en dia són un instrument de construcció de gèneres que cal repensar i redissenyar perquè siguin espais integradors, segurs i respectuosos amb la intimitat i privacitat de cada una (de les persones).
Un exemple molt cridaner d’aquesta socialització dels espais, i en concret dels vàters, podria ser la col·locació de les taules-canviadors d’infants. En molts casos les trobam als “banys de dones”, fet que suposa una assignació masclista i heteropatriarcal de la cura dels infants al gènere femení. Una altra podria ser la invisibilització de les persones trans i intersexuals, dins binarisme home/dona. I un darrer exemple podria ser quan el net adolescent ha d’acompanyar la seva àvia dependent al bany.
A l’escola tot sol ser més senzill, però també més subtil. I en la subtilesa hi ha aprendre que els banys no tenen sexe, ni gènere, ni identitat, ni expressió, ni orientació. Allò fonamental és garantir les condicions necessàries de privacitat, higiene i seguretat, deixant d’utilitzar el criteri de gènere per a segregar l'espai públic. De fet, així ho fan des de fa temps a moltes escoletes infantils, sense dubtes ni prejudicis.
La localització i el disseny dels vàters als edificis públics en general, i a les escoles, instituts i universitats en particular, és el reflex d’una determina manera de pensar i tractar el gènere i l’accessibilitat (respecte de la mobilitat i l’autonomia). En el cas concret del gènere, en la majoria de casos el disseny dels vàters reprodueix l’esquema binari del “vàter de filletes i el vàter de fillets”. Quant a l’accessibilitat, en el cas de les persones amb mobilitat reduïda aquesta classificació de gènere, per a homes i dones, no se sol dur a terme, però el seu espai en molts casos no és gaire integrador. Pel que fa a l’autonomia (quan els adults han d’acompanyar el fill o filla o un familiar dependent al bany), aquest és un món ple d’improvisacions i malentesos.
Cal repensar aquests espais des de l’escola amb una mirada més integradora per a tothom i des de tots els punts de vista, de gènere, de mobilitat, d’autonomia, i de mil circumstàncies més. A l’escola li correspon abanderar –i educar– en les transformacions socials. Algunes universitats ja ho han fet (la UPF n’és un exemple) i han implantat els lavabos inclusius, banys públics que no distingeixin ni separen per gènere, mobilitat o autonomia, i que són realment banys públics, per a totes i tots els públics.
Els objectius són clars, senzills i transformadors: educar per a la igualtat i la integració social des de la diversitat; aconseguir que les instal·lacions d’un edifici públic no s’organitzin a partir de premisses o convencions discriminatòries, de rols de gènere (masculí i femení), de rols de capacitat (discapacitat i normal), o altres; garantir l’accés als lavabos i vestuaris d’acord amb la identitat de gènere manifestada; integrar les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda, evitant els tercers banys; i normalitzar l’acompanyament en situacions d’autonomia reduïda.
