OPINIÓ

Benvinguts al club

Sis anys després de la seva fundació i arran de la III Assemblea Ciutadana Estatal d’aquest estiu, Podem impulsa una nova estructura interna, que, en paraules de la direcció, significarà el major canvi organitzatiu de la seva història.

La instauració del nou model ha començat amb la depuració del cens de militants: verificació dels inscrits i abonament d’una quota mensual, que és la que donarà dret a participar en les votacions. O sigui, el pay per vote de tota la vida.

Els nous documents organitzatius parlen de requisits, mínims de representativitat, procediments per a les eleccions i les notificacions i terminis per a la presentació de candidatures i la convocatòria de votacions. Uns estatuts, com si diguéssim.

La primera funció dels nous militants homologats serà la constitució dels Cercles –de cinc militants com a mínim–, que triaran el seu 'equip dinamitzador' –una direcció de proximitat, se suposa– i les 'persones d’enllaç', que els representaran a la Xarxa de Cercles.

També es preveuen consells ciutadans, plens, secretaries d’Organització... i altres figures d’estructura piramidal que permetin un mínim de legitimitat i d’eficàcia en la presa de decisions en totes les instàncies supraindividuals.

Sembla que, després d’uns anys de 'podemització' d’una bona part de la vida política i social del país, arriba el moment de la 'despodemització' de Podem amb l’abolició de la representació directa com a figura essencial del moviment.

Explicant el canvi de model, la retòrica oficial de la formació parla d’empoderament de les bases, de major protagonisme dels cercles i dels militants, d’una idea de compromís més ferma i activa... Mentre que, des de fora, es critica el seu viratge cap a la burocratització i el seu mimetisme respecte dels partits tradicionals. Una pèrdua de la frescor i l’essència primigènies, en definitiva.

En realitat, però, el que hauria d’escandalitzar propis i externs és la candidesa –per dir-ho fi– d’haver estat tant de temps a comprendre i acceptar principis democràtics tan elementals com la necessitat d’establir processos garantistes, que són els que asseguren la igualtat d’oportunitats i la representativitat correcta de qualsevol organització, des d’una comunitat de veïns fins a una aula de Batxillerat.

L’adamisme polític en què hem viscut la darrera dècada ha resultat esgotador. Una sínia improductiva que ha volgut fer tabula rasa de tota la tradició jurídica i de tot el pensament polític anterior, i que ens ha duit a repetir els mateixos processos –i els mateixos errors– una i altra vegada. Per acabar arribant, ras i curt, allà on érem.

Però ja se sap que la capacitat d’autosuggestió dels humans és infinita i és fins a cert punt comprensible que en un primer moment d’eufòria col·lectiva –el 15-M i altres ruptures– les ànimes més pures albirassin l’horitzó d’un nou origen. Creure que el món pot canviar demostra un optimisme encomiable, però pensar que el podrà canviar un mateix i des de zero és una temeritat massa pueril, únicament excusable per l’encomanadissa escalfor de les masses.

Només l’electritzant estat d’ànim col·lectiu de la fase revolucionària, en què tothom està connectat permanentment a la causa les 24 hores del dia, fa viable l’entelèquia de la representació directa. 

Ara, però, s’imposava un exercici de realisme i de sentit comú, que encarrilàs de manera eficient gran part  de l’energia a l’esquerra del PSOE, que és molta i molt legítima, i que mereix ser ben canalitzada. Davant un enemic tan poderós –la dreta més populista i el capital més ferotge–, tota estratègia és poca, i perdre energies en estructures organitzatives difuses i fàcilment sabotejables és un crim imperdonable.

Sorprèn la  facilitat amb què han estat àmpliament acceptades idees poc contrastades que no s’ajusten a la lògica més elemental: la representació directa, l’assemblearisme radical, les llistes obertes, les votacions primàries de tota la llista, la limitació de mandats... No sembla possible que, sota la capa del brillant populisme que les embolcalla, no es detectin els profunds dèficits democràtics i els gravíssims perills que amaguen. Res més fàcil de manipular que una assemblea o unes primàries.

Meravella el magnetisme d’unes propostes tan ingènues, que demostren un important desconeixement dels mecanismes de la realitat però que, tanmateix, han provocat una desaforada carrera per la pole de la puresa i l’autoexigència pública i privada. En les files de l’esquerra, ja està clar, perquè l’ ademán dels altres continua impasible.

Record vivament una visita del compositor polonès Krzysztof Penderecki a la seu d’ACA, a Búger, en què, a propòsit de l’evolució de la música contemporània occidental, ens va explicar que, per avançar, de vegades fa falta tancar una porta. I és així.