Bestiar

El passat diumenge, mentre em dirigia en cotxe cap a la vall d’Incles, vaig topar-me amb la fira del bestiar de Canillo. El poble feia goig: vehicles estacionats per tot arreu, multitud de gent caminant pels carrers i parades plenes de gom a gom. Es notava un ambient de festa familiar on els més petits es quedaven fascinats per la presència dels animals. Fins i tot recordo un tuit d’alguna personalitat política evocant els seus records d’infància sobre aquest esdeveniment. No n’hi ha per menys, la festa és entranyable.

Deu minuts després de contemplar aquestes escenes vaig arribar a Incles i, curiosament, tot i que el bullici era molt menor, les imatges dels més petits apropant-se a les vaques i cavalls que aquests dies poblen la vall eren igual de tendres. Petits i no tant petits intentaven cridar l’atenció dels animals amb algun tímid xiulet, esperant que un d’aquests volgués acostar-se a menjar una mica d’herba fresca de la mà de l’esser humà de torn.

Però allunyem-nos d’aquestes escenes un moment. Aquests mateixos éssers humans som els que, quan aquests animals tan sols hagin viscut aproximadament un 10% de la seva vida els durem a l’escorxador, els matarem, els esquarterarem i els exposarem a les carnisseries. Una pota per aquí, un tros de llom per allà, tot ben posat per atreure l’atenció de com més compradors millor. Podem mirar cap a un altre costat i podem evitar pensar-hi, però si ho observeu amb un mínim d’objectivitat us adonareu que tot plegat no té cap sentit.