UNA MONADA

Bibelots interurbans

L’escriptor, músic (i més coses) Josep Maria Espinàs, el mestre Espinàs, ha rebut aquests dies l’homenatge de l’Ateneu Barcelonès amb motiu dels 91 anys que acaba de complir. Al seu llibre 'A peu per Mallorca' observa com els mallorquins interpretam el món en relació amb dues categories essencials: una porqueria i una monada.

Tenc temps de pensar-hi, i de concloure que, tret del recurs de la ironia, no és precisament una monada tornar a estar aturat a la MA-19, altrament dita autopista de Llucmajor, en direcció a Palma, devers l’altura del Pil·larí, a l'embós que s’hi produeix amb regularitat quotidiana devers les vuit i mitja del matí. 

Podria dedicar-me a la lectura, però el text que se m’ofereix és breu: "Circulau amb precaució / Circule con precaución", resa aquella mena de marcador electrònic. Gràcies per l’avís, home, ja m’agradaria circular, amb tanta precaució com calgui, però això no es mou o s’arrossega aquí caic aquí m’aixec.

Són un objecte curiós, aquests rètols de bombetes o leds que ens decoren l’autopista i es caracteritzen per emetre informacions, entre obsoletes i inútils, com l’exhortació a anar alerta dins un embós , o l’avís de la imminència d’una retenció, que solen exhibir quan ja fa tres o quatre quilòmetres que avances a ritme de processó. Tal vegada en una gran ciutat ben organitzada, si existeix, tenguin sentit: "Retenció d’aquí a tres km, l’esquivarà si es desvia per la J-555". Però aquí sonen a befeta: "L’espera un embós dels grossos, i s’haurà d’aguantar (rialleta dissimulada).

Em deman qui deu ser el responsable de continguts. Podria dotar-los amb una funcionalitat miscel·lània, il·lustrativa, jo què sé: “Ja som un milió cent mil habitants, sense comptar els turistes”.

No record ben bé quan els varen posar, potser perquè algun pare de la pàtria va trobar que feia bo i modern. Tal vegada era el mateix que va decorar els marges de l’asfalt amb oliveres amb serps invasores incorporades. O el mateix que ens va explicar que amb l’autopista arribaríem a Ciutat o a la vila com si ens teletransportàs la màquina d’Star Trek. Era en temps de Matas, ja és sabut que fer autopistes i obres colossals en aquell temps anava molt bé, i ningú no pot negar que hem aconseguit arribar un poc més aviat a un embós considerablement més gros que abans. Si es tracta de liderar l’increment, segur que algú troba la manera de bravejar-ne en una roda de premsa.

Però, més enllà d’alguna malsofridura esporàdica, potser convendria reconèixer que això del gregarisme massiu ens agrada. Ens deixen a lloure i ja tenim una multitud fent coa per esclafar-se uns als altres a qualsevol fira dominical, sia medieval o contemporània, o per esbandir el lleure estiuenc en una platja on només podem prendre el sol de perfil d’estibats que acabam. Sense anar més lluny, l’altre dia a Ciutadella més de vint-i-cinc mil persones s’encabien a escoltar, o no, el primer toc de flabiol en una superfície apta per a una desena part d’aquesta ocupació, segons els protocols de seguretat. Potser tampoc no és tant, si ho comparam amb els 180.000 creueristes que han desembarcat a Palma els primers tres mesos d’enguany. I, sens dubte, devora aquestes magnituds, les cent noranta persones que han vist ajornades les seves intervencions a Can Misses perquè quatre mosques desgraciades volaven per la llum, no semblen gran cosa. Tret que tu en siguis una i tenguis, posem per cas, una fissura anal enfurida, o un tumor d’aquests que “no sabrem si és maligne fins que l’operem”.

Són xifres que podrien penjar als rètols de les autopistes, devora els advertiments més amenaçadors que dissuasius: una llosca, dos punts. Sense altra intenció que afavorir el lleure del personal enxarxat dins un d’aquests embossos que comencen a ser un altre element típic de les primaveres i els estius de la Mallorca hawaiana que habitam. Potser els podríem considerar una mena de lleure instersticial i aprofitar-los per (i torn a citar Espinàs) “pensar una mica fins que pensar es converteixi en un hàbit”. Una monada.

Etiquetes