Deixarem a banda que la Universitat de les Illes Balears ha reconegut Anthony Bonner 22 anys després de la de Freiburg, i 21 més tard que la de Barcelona. Pura anècdota, perquè la nostra societat, si més no la part més activa i compromesa d’ella, el reconeix com un destacat membre des de fa molt de temps. Bonner ha fet normal allò que la pàtria no és l’etimològica terra dels nostres pares, sinó la voluntària que escollim per als nostres fills. En el seu cas, a més, l’ha servida amb passió, potser com a extensió de la que s’encomanà de la vida i obra del mestre Llull, que tant ha ajudat a popularitzar. Compromès amb la cultura, la llengua i el territori, mai no s’ha escapolit d’oferir suport i exemple a les generacions que han de continuar amb aquesta infinita tasca de protegir els eixos centrals del nostre ser. Ell sempre ho ha entès: no se’n pot servar un i deixar coixos els altres, perquè l’equilibri, que ja és complicat, es desfà. Per això, participà dels inicis del GOB, peça imprescindible en la transversal assumpció del missatge bàsic de la limitació dels recursos. I Bonner, l’home savi i tranquil, oferí la seva autoritat a un projecte que ha estat quelcom més que un immadur moviment juvenil. Mentre que nadius menyspreaven el català, ell l’elevà a la categoria de normal, de pura evidència que aquesta és la llengua del país. I així, molts exemples de qui ens ha ajudat a conèixer-nos i a reconèixer-nos millor. Per això és important que la UIB l’hagi nomenat Honoris Causa, un reconeixement necessari per palesar que som una societat agraïda, capaç de valorar l’esforç i l’aportació de coneixement d’aquells que han dedicat la seva vida a millorar el nostre.
