Des de Les Bons, cap al Camí del roc de l’Oral i la Ruta del Paisatge i Energia

Un passeig tardorenc d’Encamp a Escaldes

Sempre he tingut la sensació que el concepte popular de “dues andorres” també és aplicable a l’àmbit de la cultura. Per una banda, hi ha una elit cultural andorrana amb un profund coneixement del patrimoni cultural i històric del país. Experts en trobar les dades que els interessen. Uns cracks. Per l’altra banda, hi som els llecs. Els llecs, a l’hora de buscar informació sobre els temes andorrans dels quals en sabem poc, com per exemple, Andorra a la prehistòria, comencem a remenar la internet i ens hi perdem. Llegim l’article del Viquipèdia “Andorra durant la prehistòria” i veiem que s’hi esmenta el roc de l’Oral com a “l’actual conjunt històric de les Bons”. No pot ser cert, oi? La lògica ens suggereix que no són la mateixa cosa i es troben a trenta minuts a peu l’un de l’altre.

Avui, un dia tardorenc de fulles grogues, baixo de Les Bons on visc per investigar on em portarà el camí del roc de l’Oral. Ja veurem si és prou accessible com per fer sota la pluja fina i penetrant. Els jaciments que hi ha a Andorra són, en la seva majoria, un misteri per a mi: ni tan sols us sabria portar al roc de les Bruixes, tot i que em conec el camí de Prats a Meritxell, i dels jaciments medievals del roc de l’Àliga i del castell de la Moixella, a Sant Julià, o del jaciment de l’Antuix, a la part més alta del poble d’Escaldes-Engordany, només en conec els noms. De fet, després de viure més de mitja vida a les Valls, diria que l’únic jaciment que m’és bastant familiar és de la Margineda, gràcies als concerts de música medieval a l’aire lliure i la promoció important que n’ha fet Molines Patrimonis.

No m’importa que plogui. Fins que no vaig arribar a Europa Occidental, no em vaig assabentar que hi havia llocs del món on la gent associava la felicitat amb el sol i la xocolata. Per a mi, la felicitat era la pluja i la fruita. Al poble on jo estiuejava de petita, el sol era una calamitat. Quan no plovia prou, havíem de treure centenars de litres d’aigua del pou, i regar l’hort. El pou estava fet a l’antiga, amb una galleda penjada d’una cadena de ferro. La hi baixaves girant una maneta, fent atenció per no relliscar i no caure a dins. Després, passàvem l’aigua a les nostres galledes que portàvem en un collader: una barra de fusta lleugerament corbada que anava al clatell a tall de jou. Jo, d’adolescent, tenia la mania d’inclinar-me cap endavant quan portava molt pes, i em renyien: “L’esquena, recta”. Un dia de pluja era un dia de descans, un dia de festa per a nosaltres, per a les plantes i per als bolets. Com a una bona pagesa, m’encanta que plogui.

El cartell que diu “Camí del roc de l’Oral” és a l’entrada del poble, just davant de Ràdio Andorra. Els primers metres, és un camí de terra entre els arbres. Després, hi ha un senyal groc amb una abella dins d’un triangle i un avís “atenció: abelles”, que m’ha fet recordar breument que les abelles surten a treballar els dies de vent i de pluja i encara no dormen al mes d’octubre. Tot sigui dit, avui no hi he vist cap abella. Tal vegada no he pogut arribar prou lluny per trobar-ne. Després del cartell, quan el camí comença a empinar-se, deixa de ser un camí de muntanya i comença una escala amb fanals fotovoltaics i baranes de fusta. Està feta de graons de tipus gairebé urbà, però en bonic. M’he posat a comptar-los per fer-vos saber quants són: 120, després un tros de camí amb una vista bonica d’Encamp i l’edifici de Ràdio Andorra al centre. 150. 184. Al graó 204, però, uns dotze minuts després de començar, m’he trobat amb un senyal “despreniments de terra”, una tanca i un cartell “camí tallat per realització d’obres d’estabilització del talús rocós”. Per tant, he girat cua.

Posats a caminar, he baixat a peu fins a Escaldes. No és una mala ruta, tot i que té petites parts més lletges que els camins muntanyencs, i és tan adequada per un dia de pluja com per a qualsevol altre. Ara mateix és un camí perfectament segur: res a veure amb el perill que representava per a vianants pujar d’Escaldes a Encamp (o baixar d’Encamp a Escaldes) fa uns vint anys, quan hi havia trams on havies de creuar la carretera corrent. Segons el meu Apple Watch, fins i tot té un nom: “Ruta del Paisatge i Energia”. Celebro que ara puguem anar a peu pràcticament a tot arreu, no tan sols a la muntanya sinó també a la ciutat.

Quant al roc de l’Oral, l’hauré de visitar un altre dia quan hagin arreglat el talús. La pàgina del Comú d’Encamp en fa un petit esment com a jaciment històric situat al poble de Vila, sobre una penya, en un promontori rocós on s’assentava una comunitat nòmada d’època iberoromana. Representa la primera referència històrica que trobem dins dels termes de la parròquia. Aquesta informació la complementa un bloc de socials destinat als alumnes d’ESO i Batxillerat, el Port Dret, i n’aprenc que es tracta d’un jaciment iberoromà dels segles II-I aC situat sobre un esperó rocós que domina el pas cap a la vall d'Encamp. Diu que aquí s'han descobert restes de ceràmica feta a mà, una fíbula, monedes i un braçalet i un peuet de bronze que podria ser un penjoll, i n’inclou fotografies. A Andorra: un profund i llarg viatge, en peuet de bronze en qüestió s’esmenta com a un dels objectes més emblemàtics que s’hi van trobar, peça única a Andorra que data del segle II aJC i és interpretada com a exvot o amulet.

Es veu que això d’amulets en forma de parts del cos era una cosa prou habitual a l’antiguitat. Aquí a Andorra, l’any 1980, al jaciment del Roc d’Enclar se n’hi va trobar un altre, de pedra calcària tallada. Es veu que aquests tipus d’objectes eren freqüents als santuaris, i es relacionen amb ofrenes com a senyal de gratitud a una divinitat per la curació del respectiu membre. Ara bé, el penjoll de bronze del jaciment del Roc de l’Oral, de la nostra parròquia, és encara més antic.

El camí des de Les Bons d’Encamp fins a la Dama de Gel a Escaldes-Engordany, començant pel passeig de Mocajar i passant pel Camí del Roc d’Oral, de 10.97 km, m’ha pres 1 hora 56 minuts. Desnivell de pujada 292 m, desnivell de baixada 441 m.