ELS ESCRIPTORS QUE M’HAN ESTIMAT

Boris Vian

M’adono més cada dia que, comentant les lectures que he anat fent al llarg dels anys, comento més la meva vida i la meva trajectòria d’escriptor que les dels autors que he llegit. I més que la meva trajectòria d’escriptor, la meva singladura de lector. No em sap greu, més bé tot el contrari. Estic molt orgullós d’haver llegit tot el que he llegit. No és que hagi llegit muntanyes de llibres, perquè soc de lectura lenta i reflexiva, i més que res de relectura sòbria i pausada. És tan gratificant llegir! M’he fet gran amb els llibres abraçats a mi. L’edat m’ha portat fins on soc i me n’alegro. Podria dir que, ben mirat, soc els llibres que he llegit, i no mentiria, però les pauses i les transicions que he mantingut i viscut durant les meves lectures, també m’han ajudat a ser com soc. Per tot plegat, he de donar gràcies a Déu, a la Naturalesa, al Destí o a qui sigui, perquè tanta felicitat i benaurança és motiu d’orgull i satisfacció, com diria un bergant que sempre ha viscut a l’esquena dels que l’han mantingut ineludiblement. El meu orgull i la meva satisfacció és d’una altra substància: jo no he viscut a l’esquena de ningú, sinó en l’emoció i en la simpatia dels escriptors que m’han estimat. Ells m’han fet saber jo qui sóc, almenys en els elements més definitoris de la meva persona. M’han fet reviure d’una forma especial allò que jo ja havia pensat i viscut, però que no ho havia sabut assaborir com calia. M’han fet veure, en paraules màgiques, el més essencial de la condició humana. És a dir de mi mateix. En el fons, tots ens preguntem si hi ha quelcom més que la condició humana a nivell personal i únic. La resposta és no. Tot el que vivim i tot el que fem és en aquest nivell. Ens resulta impossible fer-ho en un altre. Segurament no existeix altra cosa al món, a la nostra vida, que la consciència pròpia, que la pròpia ment: que la meva ànima pròdiga i exuberant o com es vulgui dir. Tot un misteri. Tota una màgia potàgia alegràlgia.

Un d’ells, un d’aquests escriptors que ens desperten i ens ressusciten, Boris Vian, em devia estimar d’una manera molt especial. Ho feu, amb seducció i encantament, a través d’una novel·leta d’una autenticitat literària incontrovertible. Quan vaig llegir per primer cop 'L’escuma dels dies', en castellà, l’agraïment a l’autor d’aquell llibre em va lliscar per tots els porus del meu cor. Perquè, al marge que sigui una novel·la fascinant i màgica, també ho és càlida i cordial, de carn i os. Les lectures posteriors, ja en català, que n’he fet, han confirmat el meu estupor i la meva gratitud, però sobretot la meva alegria de viure en un món de ficció i d’encanteri unilateral i tot meu.

'L’escuma dels dies' pertany a un gènere narratiu que emergeix de les fonts més prodigioses de la imaginació dels homes. D’altres autors, n’hi ha més, afortunadament, d’escumes dels dies semblants, i que de bé que sigui així, perquè paga la pena no oblidar-los i tenir-los sempre presents. Aquesta escuma dels dies és el que fa que la vida no deixi de ser mai una celebració i una festa.

Gràcies a Boris Vian sé que en un costat de la carretera hi pot bufar el vent i en l’altre no. O que és possible que un arbre de cada dos faci ombra. Són coses que passen per la ment dels genis de la literatura.

Però Boris Vian no és només l’autor d’un sol llibre. Boris Vian és un remolí i un trempallamps. Va escriure una desena de novel·les, unes quantes obres de teatre, reculls de versos i de poemes, diferents guions cinematogràfiques, va tocar la trompeta i altres instruments musicals, va compondre i musicar més de 400 cançons, moltes es feren molt famoses, les quals foren interpretades pels millors cantants de París i de França, entre d’ells Edith Piaf, Charles Aznavour i Yves Montand. Boris Vian va ser un apassionat del món de l’art que l’envoltava, de manera molt especial del món del cinema, del jazz i del teatre. El mateix Vian va dedicar-se a la interpretació, tant com a actor com com a cantant, va participar en òperes i en gravacions d’imatge i de so. Podríem dir que ho va provar tot. Com tot indicava que havia de succeir, així va succeir: va morir prematurament, abans de 40 anys, d’un infart, mentre assistia a l’assaig d’una de les seves obres.

Boris Vian, encara que es prenia la vida de manera assenyada, la desdramatitzava permanentment. Tot ho acollia de forma lúdica i sense abandonar mai la lucidesa. Era un poeta de la vida. Vulgarment, algú podria dir d’ell 'un bon vivant'. Però no exactament: es va entregar a l’art de l’art amb la millor voluntat i el més gran entusiasme, dedicant-s’hi les vint-i-quatre hores del dia amb totes les seves forces espirituals i físiques. La seva obra escrita, en qualsevol dels gèneres que va conrear, mostra l’enorme dedicació que va aplicar a la creativitat pura, sorgida de la seva imaginació inusual i del seu talent extraordinari. A 'L’herba roja', a 'L’arrenca-cors', a 'Vercoquin i el plàncton', i en tantes i tantes altres, es veu la seva tendència a ridiculitzar de la societat parisenca, i francesa en general, a parodiar la política, els costums burgesos, la recerca científica superficial, la família, l’existencialisme de la seva època.

Tot el que va fer té l’aroma del surrealisme i del non-sense, allunyat de qualsevol rutina o costumisme pseudoartístic. Gran reciclador de l’art antic i gran revolucionari de l’art modern, va satiritzar tot el que era satiritzable: la nova medecina, la psicoanàlisi, el modernisme presumptuós, l’alta societat, les festes urbanes dels gran salons privats, tota mena de solemnitat artificiosa, la grandiloqüència gratuïta.

A les seves novel·les, els personatges parlen no només exteriorment, sinó així mateix interiorment, no tenen fronteres ni límits. La literatura i la poesia ho permeten tot. L’art, més.

Cites que cal rememorar sempre: “Va deixar de tocar el saxofon perquè els seus pulmons adquirien la forma del número 373”. “Ho digué a mitja veu, perquè a primera hora del dia l’havia estat maleint en veu alta i la corda vocal esquerra li havia quedat estrangulada”.

I coses així, poèticament honestes i totalment divertides.