Brexit: un fracàs compartit

La Unió Europea perd un soci històric i fort; el Regne Unit se'n va profundament dividit 

El Brexit finalment s'ha consumat. El 31 de gener del 2020 passarà a la història com un dia gris. Fins i tot per a molts brexiters la celebració tindrà un regust agredolç: han guanyat, sí, però a costa d'un llarg desgast polític i d'una profunda divisió al Regne Unit, amb Escòcia reforçada en la seva voluntat independentista i europeista, i amb Irlanda del Nord incòmoda, contrariada. Per a la Unió Europea també és una pèrdua difícil de dissimular malgrat haver forçat unes condicions dures en una negociació agònica i esgotadora. Ara els uns i els altres poden minimitzar –com estan fent– les conseqüències reals, i poden fer veure que, en realitat, hi seguirà havent unes estretes relacions econòmiques i en política exterior. Però la veritat és que estem davant d'un fracàs compartit. D'un divorci pactat però alhora traumàtic, emocionalment difícil de pair i, en el terreny pràctic, amb una gestió complicada que tindrà conseqüències concretes i palpables per a milers de persones, d'empreses, de projectes socials, culturals, esportius i de tota mena. Hi haurà un abans i un després del Brexit en molts camps i en moltes vides. Només un petit detall simptomàtic i paradoxal: l'anglès seguirà sent, esclar, la llengua més parlada a les institucions europees, on, en canvi, ja no hi haurà representants anglesos.  

Amb tot el que ha comportat el Brexit, l'admiració secular cap a la democràcia britànica, la més antiga del món, ha quedat profundament tocada. Des del continent, la batalla política a Westminster s'ha viscut com un espectacle depriment i decebedor, un espectacle tenyit de victimisme populista i embrutit per autèntics tocs xenòfobs. La sensació que ha quallat és que l'antieuropeisme ha catalitzat el malestar de les classes mitjanes i populars del Regne Unit, uns sectors socials maltractats en realitat no tant per Brussel·les com per la globalització i pel neoliberalisme que ha dominat la societat britànica des de Thatcher fins avui.

Dit això, també és veritat que la burocràcia de Brussel·les i la feblesa democràtica de les seves institucions, vistes per la meitat dels britànics i per molts altres europeus atiats per la ultradreta (a França, Hongria, Polònia, Itàlia o els Països Baixos) com unes elits polítiques llunyanes i insensibles, han contribuït a facilitar la feina als partidaris del Brexit. La Unió Europea (UE) fa temps que té un problema greu de connexió amb la ciutadania: un problema, esclar, propiciat pels mateixos estats, incapaços de fer nous i valents passos endavant de cessió cap amunt tant pel que fa al sistema d'elecció i representativitat com al de governança en relació a qüestions tan sensibles com la fiscalitat o la immigració. El repunt nacionalista que viu el continent ha portat la UE a un cul-de-sac. Segueix pendent la construcció d'una identitat europea forta, respectuosa amb la diversitat cultural però alhora orgullosa dels seus valors democràtics. Només guanyant-se el respecte dels ciutadans i guanyant poder sobirà, la UE pot aspirar a ser un actor polític global respectat que parli de tu a tu als EUA, la Xina o Rússia. I en el mateix sentit i per les mateixes raons, el Regne Unit haurà de mantenir bones relacions amb qui ha estat fins ara el seu principal soci comercial, la UE.