Brigadistes

Ens estimem més veure-les venir des del sofà, esperar que siguin els altres o l’atzar els que resolguin els nostres neguits, ja siguin personals o col·lectius

La notícia de la tràgica mort del Samuel, antic veí nostre, combatent a Síria amb les milícies kurdes, víctima d’un atac dels bombarders turcs, ens ha posat a tots davant d’un gran interrogant. Fins a on seríem capaços de defensar allò en què creiem? On hi ha el límit? Ens atrevirem mai a fer una passa més? Estem acostumats a viure entre cotons, sense voler assumir altres riscos que els que comporta anar a esquiar o baixar un cap de setmana a Cambrils. Al mateix temps, tenim, en major o menor grau, una consciència crítica sobre el món que ens envolta. És una consciència teòrica, sobretot, que es manifesta a l’hora del cafè, que no passa mai d’una indignació verbal que, quan surts al carrer, s’esvaeix amb la fresca. Potser no cal anar al front sirià, però de batalles quotidianes n’hi ha tantes com volguem, no cal anar pas tan lluny, i l’escenificació de la vaga de funcionaris n’és una bona mostra. A Catalunya hi ha gent a la presó o a l’exili per defensar les seves idees, però hom no pot deixar de pensar que la situació que allà s’ha enquistat es mouria amb un grau més alt de mobilització de la ciutadania, que sembla que vagi a remolc dels polítics. Però ens estimem més veure-les venir des del sofà, esperar que siguin els altres o l’atzar els que resolguin els nostres neguits, ja siguin personals o col·lectius, que un bon dia ens ho trobem tot (més o menys) solucionat. I sempre podem acabar desant l’interrogant a l’armari de les escombres, que allà no farà gaire nosa.

Etiquetes