Activista ecologista i portaveu del GOBAquests dies assistim, un cop més, a la representació teatral de la COP25. Líders de 196 països es reuneixen per avançar lentament en acords que ja fan tard i que, a posteriori, no s’acaben traduint en accions polítiques reals que reverteixin l’increment progressiu i constant de les emissions de CO2 que ens aboquen al col·lapse. Paral·lelament, veim les empreses més contaminants del planeta fent un desplegament de eslògans salvadors mentre continuen espoliant territoris indígenes amb projectes energètics, extracció de recursos i desforestació massiva amb la complicitat de governs corruptes.
La gent, però, arreu, comença a reaccionar. Mobilitzacions massives en diferents països, protestes i revoltes socials es succeeixen per denunciar la hipocresia política i la perversió del sistema i exigir justícia climàtica. Justícia social. S’estan teixint xarxes internacionals de lluites i debatent i construint alternatives. Una bona mostra és l’organització en un temps rècord de la Cimera Social pel Clima que s’engega aquest divendres a Madrid amb una manifestació massiva. Una cimera que comença denunciant el fet que la COP no s’estigui fent a Xile, com estava previst, i que s’hagi celebrat finalment a Madrid per evitar donar ressò a la indignació social que ara mateix pren els carrers allà. La cimera dels pobles, en diuen. La que omplirà els buits que deixa la cimera oficial patrocinada, entre d’altres, per Endesa, la que parlarà de persones des de les persones. I és probablement aquí on rau la poca esperança que tenim que aquesta bogeria es reverteixi.
Perquè la qüestió que cal abordar, i no dic res de nou ni revelador sinó més aviat evident, és: com es pot articular el canvi real i urgent sabent que, globalment, un sistema ecocida articula la nostra realitat? Mentre les lògiques que sostenen el món no capgirin l’ordre de prioritats, posant les persones i la vida al centre –de tots–, per comptes de la riquesa i els privilegis –d’alguns–, res no canviarà substancialment. I això és lluny de passar. Assumir l’emergència climàtica hauria de ser sinònim d’assumir la injustícia del sistema capitalista i ser capaços de generar marcs mentals a alternatius cap on dirigir els nostres esforços, polítiques i pressupostos. Això pot semblar una tasca ingent en l’àmbit global però és factible si ens pensam, per exemple, a escala insular: com podríem generar una economia que garantís les bases materials i socials que sostenen la vida, a Mallorca, per exemple? Des de l’ecologisme social, som molts els que consideram que aquest és l’exercici que cal fer. Hi ha qui ens diu que som ingenus d’insistir que aquesta és la via i prefereixen continuar amb les inèrcies d’un sistema pervers que ens ha duit a un carreró sense sortida. Però el que és vertaderament ingenu és pensar que podrem continuar vivint com ho hem fet els darrers 60- 70 anys, des dels nostres privilegis, perquè el model –global i local– col·lapsa i no s’arreglarà amb gestos puntuals, ni amb discursos polítics abanderant polítiques sostenibles mentre continuen ampliant infraestructures per continuar creixent dins el mateix marc lògic, ni fent que tots ens comprem un cotxe elèctric, ni amb Endesa passant-se a les renovables i impulsant miracles tecnològics que ens salvaran de l’abisme a què ells mateixos, en bona part, ens han conduït –recordau el titular de les portades pagades a gran part dels diaris de l’Estat aquesta setmana: “Endesa presentarà a la COP25 les seves solucions per a una societat lliure d’emissions”. El que cal és avançar-nos propiciant el canvi d’escenari que tanmateix vendrà. Com planteja Amaya Pérez Orozco, el canvi és inevitable i no es pot frenar, “la pregunta és si volem governar-lo amb criteris de justícia o deixem que es governi amb criteris de mercat”.
Mentre això no passi, les subversions i les revoltes seran reprimides per un sistema al servei dels interessos capitalistes, del poder dels interessos econòmics i de les lògiques de l’acumulació de riquesa, deixant cada cop societats més devastades i en un punt de no retorn en relació amb el col·lapse climàtic. Però ells, els mandataris, els responsables, sostendran el cinisme dels interessos del capital venent titulars salvadors, mentre elaboren discursos per sentir-se bé amb ells mateixos, fregant més aviat l’hedonisme –sostenible, això sí–, sentint-se protagonistes d’un moment important de la història perquè han tingut l’ocasió de saludar personalment Greta Thumberg.
