Càlcul i geometria

Crec que a la gent, en el fons, li agrada, fer cues. O, si més no, no li importa

El món és, entre d’altres coses, geometria. Geometria i càlcul. Sobretot ens agrada fer sumes, més que no pas restes o multiplicacions, que són força més complicades. Diu que, per Nadal, han entrat a Andorra tres-cents no-sé-quants mils cotxes. El bon temps, la neu i la primorosa concatenació de dies festius n’han estat els responsables. Se suposa que han sortit, també. La suma, en aquest cas, és una operació fàcil, un més un dos, més un tres, i així fins arribar a assolir la xifra màgica. I aquí és on entra en joc la geometria. Un carril doble que deixa de ser doble per convertir-se en un carril únic –i el gran Euclides té uns teoremes magnífics sobre aquesta qüestió– és una font certa de problemes i causa primera de retencions. És així, una veritat resplendent, incòmoda, si voleu, però monolítica. De pedra picada. Irresoluble. Hi ha cotxes, hi ha cues. Però crec que a la gent, en el fons, li agrada, fer cues. O, si més no, no li importa. O no li importa prou com per, si ho posen tot en una balança, pesin més els avantatges i les satisfaccions que no pas els inconvinents. Des que tinc ús de raó que he vist cues. Quilomètriques, asfixiants, als anys setanta i vuitanta, en què no hi havia aires condicionats als cotxes, la duana era a la Seu i els excursionistes havien d’omplir un paper amb la declaració de béns, recorden? Més líquides i amables les d’ara, afavorides per un pas generós per la duana nova. Com seran les del futur? Intel·ligents, potser, gestionades per xips i satèl·lits. Però de cues n’hi haurà, perquè Euclides no s’equivoca mai.