Campanades d’hipocresia

L’Església, que representa com ningú la paradoxa de dir i no fer, especula amb terrenys del país per acabar donant mig milió d’euros a un hospital de la Seu d’Urgell

L’octubre va ser el mes en què van sortir les enquestes on quedava palès que a un alt percentatge de la població andorrana els preocupa el preu de l’habitatge. La inquietud del preu no és res més que un eufemisme per descriure el maldecap que suposa gastar gran part del salari en el lloguer, o simplement no poder arribar a pagar-lo.

Més tard va aparèixer el bisbe del coprincipat i va demanar solidaritat als andorrans per fer front a un “problema seriós”. Tot això ho fa des d’una posició privilegiada. La que li ofereix ser arquebisbe de la que segurament és una de les institucions amb més patrimoni del món, tant històricament com actual.

Ahir es va saber que el preu del lloguer a la ciutat de Barcelona ha superat per primer cop el miler d’euros de mitjana. La gran majoria de joves per sota dels trenta anys cobren poc més d’aquesta xifra –si hi arriben–. Això dona una clara imatge de la greu problemàtica que suposa que hi hagi gent sense casa, cases sense gent, i cases plenes de gent compartint precarietat.

El que ha passat a Barcelona sembla una situació inevitable en altres llocs del planeta. Per exemple, i sense anar més lluny, a Andorra els preus no paren d’augmentar. Els salaris també, però a un ritme infinitament més lent. Les solucions presentades al Principat, de moment, són clarament ineficaces. Però el més greu és que aquestes nefastes actuacions acabaran comportant un model de país encarat a les elits.

La construcció d’habitatges de luxe mai serà una solució que ajudi a la majoria d’habitants del país. Però sembla difícil de contrarestar si al  Prat del Roure s’estan planificant diverses torres de pisos exclusius –d’excloure, no de selectes, que també–. A la vora de l’avinguda Meritxell l’únic que es construeix són habitatges fora de l’abast de la majoria de població. I per acabar-ho d’adobar, una de les dues màximes autoritats del país, l’exemplar Joan-Enric Vives, fa negoci venent terres heretades a grans fons immobiliaris estrangers.

L’Església, que representa com ningú la paradoxa de dir i no fer, especula amb terrenys del país per acabar donant mig milió d’euros a un hospital de la Seu d’Urgell. Sorpresa majúscula: diners d’aquí, heretats d’aquí, que se’n van a fora. Això, per si sol, no és cap pecat. Més encara quan l’herència de la qual parlem era privada, malgrat no exempta de polèmica. Ara bé, que un dels dos caps d’Estat del país doni tal quantitat de diners a un equipament que depèn de la Generalitat de Catalunya és una aberració per un costat i per l’altre.

El resum bé podria ser que a Andorra hi ha un problema d’habitatge. El bisbe demana solidaritat, mentre especula amb una herència tot venent terrenys a fons estrangers per acabar guanyant diners. Part d’aquests acaben en un hospital d’un altre país. El resultat, malgrat tot, no és cap altre que l’augment del preu del lloguer a Andorra, el rentat de cara del Bisbat i el gran sospir d’alleujament de la Generalitat de Catalunya. Però no, el resultat és la preocupant baixesa moral de qui predica, solidaritat vers l’habitatge. Pica l’ullet als inversos. Para la mà i tanca la butxaca amb el guany i no compleix el que realment hauria de fer, que és vetllar perquè tothom a Andorra –i a la Seu també– pugui tenir un sostre a preu just per viure.