OPINIÓ

Capavallada

“Tenir inclinació, propensió (...) Etim: del llatí tĕndĕre, mat. sign.”. Això és el que diu l'Alcover-Moll quan hi cerques el verb ‘tendir’. Si ho cercau al DIEC2 hi trobareu la definició “tenir una tendència conscient o inconscient cap a un fi o objecte, a moure’s en una determinada direcció”.

Els homes tendeixen a maltractar les dones, perquè tenen tot un ventall d'estructures que els ho permet. I no, ja em perdonareu, no pens tolerar que em diguin que no es pot generalitzar –amb el ja internacionalment famós #NotAllMen–, perquè crec que haver arribat a aquest nivell de terrorisme contra les dones ja és prou representatiu. No em cal ni donar dades, trob. S'inclinen cap al bàndol violent i agressiu. Es mouen en una determinada direcció, sí, pitjant l'accelerador i superant tots els límits de velocitat sense que ningú no gosi aturar-los de l'empenta que duen. A vegades, quan xerr amb alguns amics (homes), m'expliquen amb la cara gairebé desencaixada que la majoria de les seves amigues han (hem) patit agressions. La meva cara, en canvi, és la cara de la normalitat. I no és, òbviament, perquè ho trobi normal, sinó perquè no em sorprèn. Una de les (per)versions del patriarcat és saber-te, d'entrada, amenaçada i culpable.

Moltes vegades tendim, ens inclinam, a abandonar(-nos) a nosaltres mateixes. Perquè és el que ens toca, el que representa què hem de fer: sacrificar-nos. Simone de Beauvoir, que justament aquesta setmana fa 110 anys que va néixer a París, deia que quan la dona pogués estimar amb la seva força i no la seva debilitat, no escapar de si mateixa sinó trobar-se, no humiliar-se sinó afirmar-se, aquell dia, l'amor seria (per a ella i per a l'home) “font de vida i no un perill mortal”. El perill mortal de la mort física, òbviament, però també de l'anul·lació i l'abandonament propi a què tendim quan ens trobam perdudes i, sobretot, totes soles. Quan ens pensam que no podem i ens acabam acomodant al sofà de l'apatia. Que a les dones ens hagin instal·lat el sistema de cures al disc dur no només vol dir que no vivim la nostra pròpia vida, sinó que vivim la vida que esperen que visquem: amb condicions, límits i sacrificis. Amb obstinació cap al benestar de tothom i, després, si queda temps i energia, ja mirarem de reüll el nostre propi benestar, no fos cosa que molestàssim.

I així ens veig, alguns dies: fent la croqueta per una capavallada d'asfalt gastat plena de bonys, sense bales de palla que esmorteeixin els cops ni un equip de Protecció Civil que ens curi les ferides. El que la majoria no sap o no s'imagina és que ens hem estat passant una còpia pirata per instal·lar a tots els nostres discs durs amb una enganxina que posa “resiliència”. Perquè malgrat les interferències, pertorbacions o ingerències que ens posa el patriarcat davant cada dia sense descans, ens refeim. Ens reconstruïm, abandonam l'abandonament a què ens hem exposat i tornam a la cotxeria on havíem deixat la nostra vida aparcada: obrim la persiana, treim la pols i ens reivindicam. Defora ens espera tot l'estol de mans de germanes, mares, cosines, amigues i conegudes que ens han ajudat a posar a punt la màquina per arrancar. I, creis-me, quan arrancam no hi ha qui ens aturi.

 

 

Etiquetes