OPINIÓ
Opinió 08/03/2020

Carrer de la Justícia

i
Malika Kathir
3 min

FilòlogaDesitjaria que la manifestació del 8-M passàs pel carrer de la Justícia, però lamentablement no serà així, i el carrer, paradoxalment, continuarà acollint i alimentant la injustícia secular i l'estigmatització que sofreixen algunes dones pel simple fet de ser-ho.

El carrer de la Justícia és un carrer que es pot recórrer en 50 passes i 30 segons. És un carrer que està sempre net i silenciós i on he vist la igualtat més absoluta que genera la injustícia: allà cap dona està discriminada per color de pell, edat, llengua o religió. Totes són una, totes són iguals i totes són l'encarnació de la història que mai ha deixat d'existir des de temps immemorials. Són dones que per sobreviure i mantenir els seus familiars no han trobat més opcions que posar els seus cossos en venda… Guanyaràs el pa que alimentarà el teu cos amb el teu propi cos.

Són filles, germanes, mares i àvies d'algú i segons la música que a vegades sona des dels seus mòbils es pot sentir fins a quin punt la nostàlgia les té agafades pel coll, la nostàlgia cap a un país, una família o un record remot en el temps en què, potser, alguna cosa feia olor de felicitat. La nostàlgia es fa un nus a la gola quan se les sent parlar dels seus fills i filles, dels diners que envien a un familiar per assumptes de salut o senzillament perquè pugui viure… Sempre pensant en els altres, i de tant esperar o de tant viure se'ls noten l'esgotament o el fàstic. Al carrer de la Justícia a vegades s’hi senten els riures de les més joves, les més grans solen tenir el semblant molt seriós i les més espantadisses solen tenir mirades furtives. Per sobreviure han de guanyar-se el pa i el lloguer amb els seus cossos.

Ser dona, pobra, illetrada, marginada i estigmatitzada suposa sostenir damunt les espatlles el pes d'un sostre de formigó que la societat ha construït sobre elles. Si el sostre de vidre impedeix a les dones aconseguir la igualtat amb els seus companys homes, el sostre de formigó impedeix a un col·lectiu de dones enlairar-se del sòl en el qual les aixafen els prejudicis i la hipocresia de la societat. Arriba un altre 8 de març i toca fer balanç del que s'ha guanyat i el que s'ha perdut, on hi ha hagut equivocacions, quines han estat les accions encertades i analitzar si han estat inclusives i fins a quin punt reflecteixen les diversitats de les dones i la complexitat de la seva situació, si tenen veu pròpia o unes altres parlen per elles perquè les consideren sense capacitat d'articular desitjos i reivindicacions. Certament s'ha anat guanyant molt, però al mateix temps la bretxa i la desigualtat entre les mateixes dones s’està fent cada vegada més profunda, i això convida a la reflexió: on ens estam equivocant?

La història ens ha ensenyat que les revolucions, per molt nobles que siguin les seves causes i objectius, al final acaben substituint antics amos per altres de nous i en comptes de trencar les cadenes als oprimits els nous amos sucumbeixen a l'embruixament i la supèrbia del poder. Recordem el porc Napoleó de ‘La rebel·lió de la granja’ quan va dir que “tots els animals són iguals… però alguns animals són més iguals que els altres”.

El capitalisme, generador de les nostres desigualtats actuals, ens va guanyant terreny en tots els àmbits, tot s'embena i tot es compra. Les nostres qüestions socials i reivindicacions també s'estan convertint en negoci, la immigració és un negoci, la integració és un negoci, les desigualtats són un negoci, els drets humans se subhasten i els drets i l'apoderament de les dones s'està convertint també en un negoci. Les nostres xacres estan en procés de convertir-se en marques comercials i cal mantenir les desigualtats perquè sense elles no hi haurà negoci.

Fallam quan començam a pensar per les altres, pensar que sabem el que necessiten, pensar que per tenir un determinat color una és més intel·ligent que l’altra, que per ser immigrant una dona ha d'acceptar el treball que li assignen perquè és menys. Fallam quan sortim a les manifestacions reivindicant igualtat salarial i dignitat laboral i som les primeres a retallar drets i cercar la modalitat més legal per pagar menys a altres dones senzillament perquè són dones i nosaltres som els nous amos, i dic amos en masculí, pensar que hi ha dones de primera classe i unes altres que han d'ajupir el cap, que una dona retregui a una immigrant els seus embarassos i li recomanicontrolar la producció del seu propi úter, parlar d'elles sense elles… perquè elles són pobres, illetrades, marginades i no estan capacitades per fer les seves pròpies reivindicacions.

Feliç 8 de març a les dones del carrer de la Justícia.

stats