Un caràcter massa competitiu, un TDA complicat de diagnosticar –no va ser-ho fins al 15 anys-, la mort sobtada de l’entrenador d’esquí –que era un dels seu màxims referents- i perquè no dir-ho, una adolescència difícil, un desengany amorós, una societat -l’andorrana al capdavant- gens adaptada als adolescents. Tot plegat acompanyat per diferents companys. Alerta que he dit diferents companys i no “males companyies”, tòpic que m’indigna quan l’escolto, ja que si som honestos, el que per mi són “males companyies” per altres pot ser el meu propi fill la mala companyia. Per tant, deixem de tirar pilotes sobre els altres. Les companyies se les tria un mateix i per tant no s’hi val fer-los culpables.
El que si és cert és que, tot plegat, va ser complicat, molt complicat de gestionar, doncs per acabar-ho d’arrodonir va haver d’acceptar i afrontar, cosa que no va poder mai, que la mare, jo, patís, un càncer.
Tot això, en una de les etapes més difícils i importants, penso, de la vida humana: l’adolescència.
En un any, aquell noi tan actiu, enèrgic, competitiu, amb ganes sempre de fer coses, amb entusiasme per aprendre, va passar a tenir un caràcter més agressiu, esquerp, -amb el temps vam saber que eren conseqüències secundàries del TDA no tractat. La Policia va començar a venir a casa i es produïen problemes a l’escola. Tot plegat va fer que demanéssim ajuda a la mateixa Policia, a Afers Socials, al servei d’adolescència, a Batllia. Amb el pas del temps la resposta més repetida que obteníem era la mateixa: feu-lo fora de casa, no li doneu diners, ni menjar, ni abric, ni sostre. Al final, tots tornen, ens deien.
Vaig dir una i altra vegada, reiteradament, que no creia que ell tornés. Conec el meu fill i tot i que no sabia com, sabia que a la seva manera se’n sortiria i que no tornaria. Que voldria demostrar-nos a casa, a la societat i a ell mateix, sobretot per la baixa autoestima que feia temps que arrossegava, que era capaç de sortir-se’n tot sol.
Es va aprimar sis quilos en només un mes, i això que ja era prim. Va dormir al carrer, en portals, en edificis desocupats, a les escales de casa d’amics. No acceptava l’ajuda d’Afers Socials. Va passar gana, i fred. Fins que va trobar una manera de menjar: vendre maria. Això és el que em va explicar, darrera el vidre de seguretat, el segon dia que el vaig anar a veure a la presó.
Penediment
“Mama, ja saps que jo fumava. Tenia gana i vaig veure que podia menjar si en comptes de fumar venia la maria. Després de menjar ja vaig poder llogar-me alguna pensió on anar a dormir, i dutxar-me. I mama, era tant fàcil! Fins i tot podia anar a dormir en hotels, a menjar a restaurants. Era una roda. Diner fàcil de guanyar i també fàcil de gastar”.
El dia que va entrar a la presó –per cert vull esmentar que a ell no el van enxampar, sinó que es va entregar al cap de poques hores quan va saber que havien detingut al seu company ja que us ben garanteixo que ell no deixa ningú a l’estacada- em va dir: “mama, potser ha estat el millor que em podia passar. Necessitava parar. Que alguna cosa em parés”. Mai, però, vàrem pensar que passés tot el que va passar després.
La presó
El 29 d’octubre del 2018 el meu fill entra al centre penitenciari. Avui, 1 de setembre del 2020, encara no tenim ni data de judici. Ni previsió de quan podria ser. Sabem el mateix que el primer dia. O sigui, res.
Estimo i defenso el meu país com la primera i qui em coneix sap del que parlo, però deixeu-me dir que estic molt molt decebuda.
Tots som conscients que tenim un sistema judicial lent, molt lent. Però, és normal que ho sigui tant? Sabem que Andorra abusa de la presó preventiva. Però, és humà utilitzar tant aquesta mesura? Sabem que tenim una presó d’alta seguretat. Però, realment ens cal un centre penitenciari així? És necessari que delictes que a cap altre país d’Europa són motiu de privació de llibertat aquí comportin presó preventiva i haver de passar 19 hores diàries –les altres 5 són per fer esport, sortir al pati o rebre visites- de tancament en una cel·la com si haguessin comès un delicte de sang o violència?
Tots creiem que el nostre centre penitenciari és modèlic. Exemplar. N’estem segurs? Us diré com a exemple que l’ajuda psicològica de la qual disposen els 60 interns és de només 6 hores setmanals que s’han de repartir entre tots segons les necessitats –actualment s’ha augmentat a 12 hores després d’haver-ho lluitat molt. És normal que el centre no disposi de menjador col·lectiu i que els interns hagin de menjar a la mateixa cel·la? És just que només puguin estudiar aquells que no tenen el graduat escolar o que poden fer-ho ja a la universitat? I les persones que es troben enmig de les dues casuístiques, què fan? La resposta és res. Amb ells, no s’hi ha pensat.
Poden anar al gimnàs, però alerta, si un dia es troben malament, se senten enfonsats, depressius o el que sigui i no hi van, en comptes de recolzament el que passa és que al tercer dia se’ls castiga sense poder anar més al gimnàs fins al mes següent.
Hi ha molt més a dir, però crec que amb el que en aquesta carta avui vull explicar ja us en podeu fer una petita idea. Jo pensava que la presó era quelcom més. Si més no, un programa de reinserció social. El que mai havia imaginat és que només fos privació de llibertat. Aprofito aquesta reflexió per encoratjar i animar a la nova direcció del Centre Penitenciari a que millori moltes coses.
Per cert, diuen que les casualitats no existeixen. Ara mateix, mentre escric aquesta carta, mentre penso en la presó d’Andorra, m’ha trucat el meu fill. Està desfet. I una de les coses que m’ha dit és: “mama, ja no cal que em posis diners per comprar menjar. Es menja més bé”.
Burocràcia judicial
Durant 6 mesos l’afer està parat. Ho està juntament amb una quinzena més de casos perquè la batlle s’ha querellat contra l’òrgan judicial per un tema personal. Després de lluitar perquè hi hagi un canvi de batlle finalment es produeix. Per sorpresa se li dona semi-llibertat condicionada a que porti una polsera 24 hores al dia –pels que no ho coneixeu, això vol dir no poder sortir de casa ni per anar a comprar el pa tret que aconsegueixis feina i llavors, sempre amb la polsera posada, puguis sortir a treballar i sempre que estiguis de tornada a casa dins l’horari estipulat per la batllia. Està bé, cert, aquesta opció ja és molt.
Això si, se surt de la presó però sense suport psicològic, sense cap explicació, sense cap orientació. Per exemple, al mateix moment de tocar el carrer perds la CASS i es fa pràcticament impossible accedir a cap informació sobre quins tràmits s’han de seguir. Cap consell de com afrontar la nova situació, res.
Però som a casa. Passem el Nadal junts i a continuació, tal com ens ha dit la batlle, a buscar feina. En un mes haurem d’anar a mirar les condicions que comporta la polsera i després ja es veurà si podem demanar reducció horària. És un gran pas, no ho negaré. Però es fa llarg, una vegada més la justícia segueix sent lenta.
Passa el Nadal, el meu fill comença a treballar. Ho fa a pistes. No hi va tota la setmana, només dies puntuals. De fet, no resulta gens fàcil trobar feina, i menys portant una polsera. El meu fill està content. Fa les coses bé. Amb ganes, i amb projectes de futur.
Esperem instruccions de la batllia que no arriben. Passa el temps i arriba l’emergència sanitària del coronavirus. Altre cop cap a casa. Tancat de nou les 24 hores del dia.
El confinament
Tothom es queixa. No podem sortir! Estem confinats! Dos mesos molt durs per a tots si bé com a mínim podíem sortir a comprar i fins i tot, per prescripció mèdica, a passejar. La premsa s’omple d’informació de com superar el confinament. Cada cop són més els que lamenten el confinament i molts, masses, se salten les mesures recomanades per les autoritats perquè no poden aguantar més. Ell meu fill segueix a casa tancat.
S’apunta de nou a ocupació. Després de molt esperar el truquen per una feina de pintor, a Govern. Començo a tenir alguna bona notícia, sembla que alguna cosa funciona. Bé, estic esperançada i agraïda. La sorpresa arriba quan em truca desesperat, m’explica que a l’entrevista amb el departament de recursos humans de Govern li han dit que no agafen persones amb polsera. El mon ens cau a terra.
El mateix Govern nega la reinserció?
Us podeu imaginar com se surt d’aquell despatx amb 21 anys, amb 19 mesos esperant un judici i després de tot aquest temps sense sortir de casa?
Pensareu, segurament, que molt millor a casa que a la presó. Possiblement sí, però deixeu que us digui que en molts moments et sents carcellera. Alhora sents que has de fer d’amiga quan el que soc és la seva mare, experimentes impotència quan els amics el vénen a veure, quina gran sort, però quan se’n van es queda de nou tancat, entre quatre parets, afligit, pensant. Mentre era a la presó intentava fer valdre la dita que “allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol”. No dic que sigui millor estar a la presó que a casa, de cap de les maneres. El que intento explicar és que si a tots ens va costar estar un mes i mig confinats, com no ha de costar estar-hi 8 mesos? No torna a ser que s’abusa de la presó preventiva?
“Mama, no puc més. Mama, necessito caminar per les muntanyes del meu país. Mama necessito respirar. Mama, acabaré boig”. Són algunes frases que el meu fill em repeteix cada cop amb més insistència. I mentre em diu això llegeixo a la premsa que els adolescents col·lapsen el servei de Salut Mental pel mes i mig de confinament.
Aviso a la batllia i a alguns estaments polítics que crec que el país abusa de la presó preventiva i de la polsera. Permeteu que manifesti, perquè quedi clar, que mai demano ni he demanat res especial per ell. Només alerto del què hi ha, del què tenim, del què estem vivint en primera persona.
Deixeu-me sentir viu
26 d’agost. Es treu la polsera i va dormir a un refugi de muntanya. Fa res mal fet? Si, treure’s una polsera de la qual se n’està abusant. Ell només demana poder respirar, caminar i viure. Surt de casa, camina unes hores, dorm a la muntanya i torna. Si la seva intenció hagués estat fugir ja ho hagués fet. Baixant cap a casa una patrulla els controla. No porta la polsera i a més porten 80 grams de maria per consum propi d’ell –sigui dit de pas que ara, no com abans, en consumeix puntualment per passar els dies tancat a casa- i dels seus col·legues.
No puc dir res més que “idiota”. “Ets justament tu qui ha d’anar a buscar la maria pel teu consum i el dels teus col·legues?”, li pregunto. Podria afegir “quins amics mes guais”. Però torno a repetir, com ja he dit a l’inici, que és un mateix qui s’escull les amistats.
Sense més vacil·lacions se l’enduen emmanillat cap al despatx de la Policia. Declaracions i aquest cop judici ràpid. Tot plegat amb un nou episodi de les anomenades “penes de telediari”: notícia en portada d’un diari amb foto inclosa on es veu perfectament qui és. Em direu que esta pixelada, si, però quin sentit té si s’hi veu el seu cotxe al costat! Vaja, que tothom l’ha reconegut, i mostra ho són tots els missatges que rebo al mòbil. Una altra cosa que falla en aquest país, la presumpció d’innocència.
Ara i avui, som aquí. Veurem què ens depara el futur
No em puc estar de dir que soc plenament conscient que el primer cop, malgrat totes les circumstàncies adverses que tenia, l’únic responsable del que va fer va ser ell. No penso el mateix aquesta vegada. No ha tingut ajuda ni psicològica ni social. No ha tingut cap mena de reinserció. No ha rebut cap motivació. Tot al contrari. Tres trucades de l’ UCA que no han servit de gaire, per no dir de res, ja que es contradiuen amb el que li deien a la presó.
És el mateix Govern qui li denega una possibilitat de reinserció. I l’únic que s’ha aconseguit és que, el poc que per ell mateix havia après a la presó i les ganes de mirar cap al futur, deixant que el fet hagués estat un error greu d’adolescent, s’hagin quedat altre cop tancades en un calaix quan li ha caigut l’autoestima al terra, rebent un tracte de gran criminal (permeteu-me dir que si es així, a Andorra vivim en una societat plena de grans criminals).
“Mama, es cert que jo vaig vendre maria però mai he volgut fer mal a ningú ni mai vaig obligar ningú a comprar-me-la. Soc plenament conscient que he de pagar pel que he fet però a la mesura del què he fet. No soc un assassí, ni un violador”, em repeteix.
Aquest 27 d’agost no el faig responsable a ell
En faig responsable a les lleis extemporànies que tenim sobre aquest tema en el nostre país.
En faig responsable al conservadorisme d’aquest país. Les societats evolucionen més de pressa que la justícia, però en el nostre cas el és desfasament és abismal.
En faig responsable a la lentitud, ja no sé si expressament volguda, de la batllia.
En faig responsable a la burocràcia infinita establerta.
En faig responsable a la justícia, que malauradament no sempre sigui igual per a tothom.
En faig responsable a deixar oblidada la reinserció.
Però sobretot en faig responsable a cinc persones que per interessos personals tenen bloquejat el sistema judicial per no posar-se d’acord, sense pensar amb el que li passa o li pot passar a les persones que resten pendents d’un judici. Aquests dies he pensat molt que quan era petita em passava hores i hores davant de la televisió a esperar que sortís fumata blanca quan s’havia d’escollir un Papa. Tots sabíem que els allà reunits no podien sortir fins que no hi hagués acord. Hi ha decisions que s’han de prendre, que no es poden posposar i demorar sine die.
En una societat que ens permetem dir que és moderna poden passar dies, setmanes, mesos i es veu que no passa res si als que els pertoca no es posen d’acord tot i que això perjudiqui greument a les persones, vulnerat els seus drets fonamentals.
Per acabar, una altra cosa que no entenc. Políticament, si el Govern de torn no ho fa bé, hi ha l’opció de fer una moció de censura. Però, i judicialment? Si no es fa bé, a què hi ha dret? La resposta no la sé, ni ningú me la sap donar, tan sols ens queda l’opció de deixar passar el temps. Un temps que per alguns pot ser crucial i determinant per poder remuntar la seva vida.
Tot i els entrebancs, estic segura que se’n sortirà malgrat que no es produeixi cap dels canvis als que m’he referit al llarg d’aquestes línies. Unes frases, unes reflexions, que he volgut compartir amb tots perquè cap altra persona passi pel que està passant EL MEU FILL.
