UNA MONADA
Opinió 04/08/2018

Casa sobre arena

i
Miquel Cardell
3 min

Un dels millors moments dels estius a la Colònia de Sant Jordi són els diumenges a primera hora del matí. Posem per cas a les set i mitja.El trull dominical encara no ha començat i, assegut a la terrassa prenent un cafè amb llet, es pot percebre el més semblant al silenci que sentirem de tot l’estiu. L’amenitza el parrupeig de les tórtores que habiten entre apartaments, xalets i piscines, com escapades d’una balada medieval. De fons se sent un piular indefinit d’ocells i, de tant en tant, el cant gairebé inexplicable d’un gall, enfora, podríem dir que a l’horitzó sonor, on el silenci limita amb una mena d’incessant brunzir de fons de motors.

D’aquí a no molt començarà el trull dominical, un encotxat fent voltes en cerca inútil d’estacionament, crits de gent carregada amb la quantitat increïble de mobiliari que creuen precís per a un dia de platja, el renou patentat de la Harley que a la fi s’ha comprat el cinquantí que se sent com Marlon Brando mentre capola el setanta per cent de les sestes del barri…

Però a les set del matí, ben alerta a obrir la tauleta, pots fer un cafè amb llet gaudint del silenci, veure com passa el mateix home amb el mateix canet, després les dues dones –una transsexual, l’altra amb el mocador musulmà– que van a fer feina al restaurant del cantó, mentre deixes vagarejar el pensament i la mirada… Que en un moment o altre acaba reparant les clivelles de la façana de davant i pensant, pot ser per la influència del diumenge, igual que el poeta americà Wallace Stevens pensava en la mortalitat, en aquella famosa imatge evangèlica de l’home estúpid que construeix la casa sobre arena i, en venir la tempesta i la torrentada, la casa s’esbuca inexorablement.

Perquè el fet és que tota aquesta part de la Colònia està construïda on només fa mig segle tot eren dunes i salobrar. La finca que ara esmentava la va fer tota de cop, no fa gaire temps, una empresa de nom britanitzant. Hi ha qui diu que el propietari del solar va córrer quan devers l’ajuntament algú va insinuar que era la darrera illa de cases sencera disponible al barri i s’hi podria fer un parc. La qüestió és que les màquines envestiren el que era un derelicte de salobrar amb canyet, quatre pins, vegetació diversa, on a vegades sentien cantar granotes o calàpets. I que les obres es perllongaren no sé quants d’anys perquè, per formigó que hi abocassen, no hi havia manera d’estroncar un braç d’aigua que passava per allà davall. Encara avui, al pàrquing tenen bombes que de tant en tant omplen la vorera amb la protesta humida d’un salobrar que no vol morir en silenci.

Si hem de fer cas de la saviesa popular que els evangelis esmenten, mal futur els espera als nostres refugis estivals. Clar que, parlant de fonaments d’escassa garantia, aquest servidor no pot evitar acabar pensant en aquesta democràcia que suportam, consolidada, madura i europea segons els seus menys desinteressats corifeus.

Amb tot el que ens ha plogut a sobre darrerament, bé, no només darrerament, però ara que hem oblidat la Movida sembla que es nota més, fa com a molt la impressió que fonaments ben fonamentals d’aquesta democràcia que la dictadura ens va deixar instituir a l’anomenada transició, pot ser estiguin construïts sobre arena franquista.

És mal de fer no pensar en forces d’ordre públic que canten “a por ellos” o fitxen personatges de perfil ‘manadístic’ ( vàrem aprendre que de cop i resposta ja no eren cossos repressius, però els torturadors més o manco presumptes seguiren condecorats o en exercici), o en la justícia, que va fent el que va fent. Aquests dies, quasi dos centenars de militars a la reserva ( a la reserva juràssica?), generals, coronels…, han publicat un escrit reivindicant la memòria del dictador amb la retòrica exacta de la propaganda del règim, i la Fundación Franco continua essent legal, mentre la revista 'Foreign Policy' s’ha demanat per les raons de la pervivència del franquisme, a les institucions i a la societat espanyola.

Cosa que fa passar pena, perquè si una casa construïda sobre arena ens pot caure a sobre, quins perills no deu tenir una casa construïda sobre pútrides clavegueres estatals, bordells feixistes mai escurats?

stats