Opinió 10/02/2017

Casino: un joc d’atzar?

Ben bé, dona la sensació que la futura implantació del casino a Andorra s’ha convertit en un improvisat joc d’atzar i s’admeten apostes des d’ara

i
Pere Augé
5 min

Ja fa anys, en un període radicalment diferent al actual, es va parlar i molt de l’oportunitat d’implantar un casino a Andorra. Probablement, en aquells temps, ni el país, ni l’opinió pública, ni els representants de la ciutadania al Consell, estaven preparats per activar un procés que generava controvèrsia, especialment per allò de nociu que podia acabar repercutint negativament a la nostra societat. Eren temps de bonança, on el model tradicional de comerç, turisme i banca estava consolidat i per tant, una aposta com aquesta, tot i que podia ser un revulsiu de cara a anticipar-se al que havia de venir, que tots sabem el que ha estat, va restar en l’oblit per un llarg període de temps.

Va ser en la nova etapa, la del canvi de cicle, la de l’obertura econòmica i també, per què no dir-ho, la de la confirmació que la nostra economia feia aigües per tot arreu, la que va evidenciar que aquell model d’èxit que ens va portar tants anys de prosperitat havia caducat, quan els representants polítics del poble andorrà varen haver de reaccionar planificant una estratègia que permetés recuperar el creixement per la via de la diversificació econòmica, tant per reforçar els sectors tradicionals com per a promoure’n de nous.

Vet aquí que, respecte als sectors tradicionals, hem vist com la banca s’ha hagut de reinventar, tot i que li queda un llarg procés per acabar sent la banca que necessita un país en creixement i de fort desenvolupament local i internacional; el comerç comença a entendre la necessitat de canvi via zonificació comercial i captació de noves marques i d’un target de clientela més complet, però la gran sorpresa ha estat el sector neu, muntanya, esport, reconvertits en un il·lusionant motor que ens ha posicionat molt més amunt d’on estàvem temps enrere i que apunta a ser un dels líders del creixement dels propers anys.

Per la seva banda, l’obertura i el procés de diversificació econòmica ha estat capaç de consolidar una oferta com a model de país, basada en les nostres millors virtuts: l’entorn natural, la qualitat de vida, la seguretat ciutadana, la ubicació estratègica i la competitivitat fiscal comparativa. En conjunt, un plantejament tremendament atractiu per als nous residents no lucratius, o pels emprenedors i impulsors de noves activitats dels sectors més diversos que també per la via de la residència per compte propi s’han implantat amb èxit al Principat. Altra cosa és que no hàgim estat capaços d’atreure les empreses de renom que alguns esperaven, però el que puc afirmar i amb coneixement de causa, és que Andorra agrada als nous residents, vinguin d’on vinguin i que això ens ha d’encoratjar a seguir consolidant aquest model, que pot ser d’èxit si sabem escoltar tot allò que la població, la d’abans i la nova, ens reclamen, i que alhora servirà per millorar l’oferta i encara ser més atractius pensant en el futur.

Paral·lelament a tot aquest procés de reforçament i transformació del nostre model econòmic, va sorgir la idea, com a part integrant de la reforma, de recuperar el joc com un nou revulsiu pel nostre turisme. Aquest cop però es va voler fer bé, amb temps i estudiant-ho tot fins el darrer detall, especialment els efectes negatius que a nivell social podia tenir i tractant d’identificar-los i prevenir-los, impulsant una legislació i un ens gestor garantista front els perills que la ludopatia i les addiccions per una banda, i les derivacions delictives per l’altra, podien comportar.

Ha estat un procés que, per voluntat política, s’ha desenvolupat a poc a poc, durant quasi sis anys, probablement perquè se sabia que era un tema que la societat havia de pair lentament i perquè hi havia d’altres sectors que, com ha passat, havien d’estar al front de la nova estratègia.

A diferència, doncs, d’aquella antiga, precipitada, improvisada i mal planificada experiència de fa dos decennis, ara s’ha treballat a consciència pensant però que, sens dubte, amb el control degut, aquest podia ser un incentiu de pes per consolidar una oferta d’oci més variada, i així, donar l’opció tant a turistes d’un target més elevat com a una població cada cop més cosmopolita, de trobar una motivació més enllà de les que ja hi ha al país.

La incertesa apareix però quan es tracta de portar a la pràctica tot aquest projecte del joc i molt particularment l’execució del tant comentat casino. A hores d’ara encara no se sap si el Govern escollirà la ubicació i licitarà la concessió d’explotació, o si donarà llibertat d’elecció marcant només un trets preferencials que puntuïn més en dit procés de selecció.

Mentre el dilema es resol, s’entra en una mena de concurs previ i improvisat on cadascun diu la seva. Es postulen un ens públic-privat com Caldea/Inúu que filtra que hi ha empreses interessades en l’espai que els queda lliure; el Govern com a gestor qualificat dels interessos de l’empresa pública Andorra Telecom, tempteja la idea d’ubicar-lo al futur edifici tecnològic ‘The Cloud’; i, finalment, el Comú d’Andorra la Vella decideix treure a concurs la privatització de la gestió del actual Centre de Congressos per a instal·lar-hi un casino, quan encara no hi ha decidit ni el procés de licitació.

Ben bé, dona la sensació que la futura implantació del casino a Andorra s’ha convertit en un improvisat joc d’atzar i s’admeten apostes des d’ara. Quin serà el sistema de concurs públic escollit? Quina de les tres ubicacions candidates o més, segons el cas, tindrà l’honor d’executar finalment el projecte? S’està encara acabant de decidir el com, escarmentats per traumàtiques i desgastadores experiències passades? Està tot decidit i la incertesa és només un motiu per mantenir viu el debat mentre s’acaben d’ajustar els darrers detalls?

Sigui el que sigui, cal dir que quan un país està en procés de transformació com el nostre, la improvisació és el gran enemic. Cal planificar amb detall la configuració dels espais urbans i de les infraestructures de comunicacions, socials, culturals, educatives, econòmiques, comercials i lúdiques.

No puc deixar d’imaginar-me un Caldea-Inúu i el seu entorn, especialitzats en ‘wellness’, salut i medicina, com tampoc em puc imaginar ‘The Cloud’ d’altra forma que no sigui esdevenint un pol dinamitzador principalment de tecnologia i innovació, complementant també l’eix comercial, aportant-li el plus de qualitat que tant necessita la zona. És clar, si no ens ho expliquen tot, serà difícil també imaginar-se el Casino enlloc del Centre de Congressos d’Andorra la Vella, probablement l’única infraestructura pública que avui tenim per a desenvolupar allò que l’Andorra Convention Bureau defensa com estendard d’un evident turisme MICE a l’alça. Vull creure que al darrera d’aquesta aposta substitutiva per implantar un casino hi ha un projecte clar de nova infraestructura destinada a un espai multifuncional on desenvolupar els futurs congressos, convencions, fires i espectacles. No ho sé, però si no fos així el tema seria greu.

En conclusió, doncs, si el que es vol evitar és que totes les incerteses manifestades formin part d’un majúscul i multitudinari joc d’atzar amb la ciutadana al complet com a convidat improvisat, cal planificació i claredat en la seva comunicació. Crec parlar en nom d’un ampli grup de ciutadans marejats i desconcertats que volen seguir creient en aquest nou model de país que tantes expectatives genera.

stats