Publicitat
Publicitat

Casino

Hauria agraït una mica més d’originalitat a l’hora de completar l’oferta amb d’altres incentius

El més a prop que he estat mai d’un casino és a la pel·lícula homònima del gran Martin Scorsese. N’he tingut prou amb les aventures i desventures de Robert de Niro i i Sharon Stone, tenyides d’una glamurosa sordidesa. Ni al bingo, no hi he posat mai els peus. No m’he jugat ni un duro a la brisca. Amb aquests lamentables antecedents, està clar que el casino que s’implantarà aviat a Andorra no farà un bon negoci amb mi (però segur que ja no m’hi compten). I, tanmateix, n’estic content, perquè així que comenci a rodar la ruleta s’haurà solucionat una quimera històrica, que va fer anar de corcoll diverses generacions d’andorrans, convençuts que la instal·lació d’una casa de joc seria el mannà que el país necessitava. A partir d’ara ja no es podrà fer servir aquesta excusa i caldrà buscar-ne d’altres que siguin igualment poderoses. El projecte decimonònic dels Duvivier de convertir Andorra en una mena de Las Vegas en versió pirinenca s’haurà reconvertit en una moderna instal·lació polilúdica. Perfecte. Però hauria agraït una mica més d’originalitat a l’hora de completar l’oferta amb d’altres incentius. Posar-hi botigues i banyeres de bombolletes ja està inventat. Què tal si aprofitem l’onada d’entusiasme popular per posar-hi, ni que sigui als baixos o al cap de casa, el museu nacional. Ningú no se n’adonaria de la maniobra. Però m’hi jugo un pèsol que serà que no.

Etiquetes