OPINIÓ
Opinió 24/03/2018

Catalunya, seriosament

i
Antoni Trobat
3 min

Ha passat. El Regne d’Espanya sorgit del consens quasi unànime de 1978 – que a casa nostra només va tenir el mallorquinisme progressista i l’esquerra revolucionària en contra– ha empresonat més demòcrates catalans. Amb sumaris infames. Una desproporció que només amaga odi lliberticida al diferent, al que planteja projectes alternatius. Un cop fort que, ho he de reconèixer, no he portat gens bé. Discussions amb gent que estimo arran de la votació al candidat Turull. Discrepàncies dures. Dolors mal enfocats. Grups de Whatsapp i Telegram que són foc. Diàlegs que esdevenen combats de trinxera, guerra de posicions, on el matís no es contempla. Que fan mal al ventre. Com punxades carregades de verí. Exactament el que cerca la política repressiva de l’Estat.

Hem de reaccionar. A la fi, enmig de la desorientació del cop, el que cal és tenir cura de nosaltres. Comença a ser hora de ser realistes i saber que el camí que ens espera és llarg. Que ens requereix resilients, avantposant, en els debats, l’amor i el respecte per aquells que sabem que, malgrat puguem discrepar-hi tàcticament, estan en una mateixa direcció. Fora del renou, ensordidor, de les xarxes socials i dels 140 caràcters, hem d’escoltar més el proïsme, a qui tenim devora. A prop. Sortir dels compartiments estancs. La repressió juga molt a això. Fomentar la divisió i el caïnisme. Enfrontar-nos entre nosaltres. Ens vol aïllats en els nostres posicionaments.

Però asserenar-nos, quan ho aconseguim, no ens allunyarà de les preguntes. Plouen, les preguntes. L’actual escenari està esgotat? Quines vies més podem obrir? Com es construeix un consens més gran? A qui ens cal sumar?Ara venen moments crucials, dels de veritat, per al moviment sobiranista. Prendre decisions no és senzill. Toca tenir la mirada llarga. Pensar en fred tot i les porrades i els empresonaments. Tot i l’oi i la ràbia. Fins on s’ha arribat amb la incorporació a la proposta sobiranista de les classes mitjanes representades pel món de CDC i una part del PSC? Ben lluny. Pot anar-se més enllà? És indispensable.Pot edificar-se un projecte polític només amb el 50% de la ciutadania? Crec que no. Encara que l’altra 50% faci quaranta anys que imposa, indirectament, amb la coacció de policia, exèrcit i poder judicial, el model hegemònic espanyol a la meitat oposada.Un model que, per cert, tampoc els beneficia.

Què feim amb els Comuns? És la seva aportació indispensable per a la tants pics invocada majoria social? Coneixent una mica la societat catalana jo crec que sí. Es pot avançar amb ells? Sens dubte. Malgrat tots els malgrats. De rèmores n’hi ha. Alguns lideratges, algunes estructures de partits que no volen abandonar el marc espanyol. Però crec que una gran part de les classes populars que han votat Xavier Domènech i Inés Arrimadas poden acabar advocant per la República Catalana. Si la veuen útil. Si hi veuen l’esperança d’una vida més digna. Em consta que, des de la presó, persones com Jordi Cuixart no paren de pensar-hi, en això. En el fons no és un afer català. Passa arreu d’Europa i als EUA. Obrers votant la dreta que no acaben de veure el potencial transformador de les propostes de l’esquerra. Gent humil sostenint governs retrògrads, ultraconservadors i neoliberals que els destrossen l’existència. Aquí hi ha la batalla. A la base. A sota. Als barris i als carrers, on ningú vol anar, que molts mallorquins sobiranistes que he sentit predicar aquests dies no han trepitjat mai. Llocs com aquell Can Puigjaner, barriada de Sabadell, d’on Guillem d’Efak digué en un bell poema que “si et canses de viure, et pots tirar al tren”.

Un front democràtic, catalanista i antirepressiu ample per fer camí cap a la gran primavera catalana que és a punt de florir. No és senzill. Però és això. És l’única manera d’acompanyar milers de catalans i catalanes de classe treballadora en una travessa que els allunyi de la temptació autoritària i etnicista que proposa l’espanyolisme. Fins que la riba autonomista sigui tan lluny que no s’hi pugui tornar. Com ha fet ERC, salvant distàncies, amb l’univers convergent o amb una part significativa del que representaven els socialistes. Resta tot enlaire. Però ara hem d’avançar i ho hem de fer sense cedir en cap de les dues ànimes que constitueixen el gruix del catalanisme i que en fan una de sola. El sobiranisme és majoritàriament d’esquerres. L’esquerra és majoritaríssimament sobiranista. Per què, doncs, qui condiciona l’estratègia, tot sovint, són els elements sobiranistes més conservadors i els elements progressistes més espanyolistes?

stats