Cel rogent

Sabem que el cel sempre hi és, allà dalt, vigilant-nos, fent-nos de sostre còsmic, però moltes vegades no ens n’adonem de la seva existència fins que, un capvespre, els núvols s’encenen, agafen formes estranyes i ens distreuen una bona estona fins que al final els venç la nit i desapareixen, malgrat que s’entesten en reflectir fins al darrer sospir de llum. Només cal veure els centenars de whatsapps, els posts de Facebook, els instragrams i els tuits i retuits, 'favs' i 'likes' de la parròquia per veure com, des de fa un parell de setmanes, el gran espectacle de les tardes d’aquest hivern tan estranyot que tenim són aquelles nuvolades barroques, iridiscents, voluptuoses, que fan de teló tornassolat —del roig al taronja— al ponent. Si no fos que ens hem anat tornant escèptics i descreguts, hi buscaríem un missatge ocult de la providència escrit en vapor d’aigua. Segurament seria un missatge funest: aquestes apoteosis meteorològiques no poden ser altra cosa que el preludi a la certa fi del món. Com que som pecadors irredempts, no hi ha cap dubte que ens la mereixem. Començaríem a fer la llista de greuges i no l’acabaríem mai. No ens ha d’estranyar, doncs, que el cel ens avisi en temps i forma. Ens queda el consol que, un cop superada la fase de simulacre i arribi la data fatal, serà una fi del món documentadíssima, retransmesa en temps real i alta definició, en cinemascope i technicolor per totes les xarxes socials.