Cendra

Amb la mateixa passió que se celebra el carnaval hauríem de respectar la quaresma i el dimecres de cendra, que en són l’excusa. Així com la llum no s’entén sense la foscor ni el bé es pot comprendre sense el mal, ara hauríem de disposar-nos a passar set setmanes fent dejuni i abstinència els divendres, menjant bacallà i congre per a preparar-nos per a la Pasqua de Resurrecció. Si no ha de ser així, si alliberem la feina de rèmores catòliques i si entenem el carnaval com una setmaneta molt ben posada de vacances escolars i l’oportunitat de tenir distreta la canalla uns dies amb disfresses i petites transgressions indumentàries, mira, perfecte. Però fem-lo, doncs, al mes de maig, o a l’abril, quan el fred ja no mossega. Veure desfilar pels carrers tendres criatures a tres o quatre sota zero vestits de bombers o de 'pizzaioli' fa com cosa, podent-nos-ho estalviar. I què me’n dieu dels pobres músics de batucada que, tot i les seves energètiques percussions, poden quedar-se garratibats en qualsevol cantonada. Andorra, per molt que ens entestem a ignorar-ho, no és Rio. Fem com fan als països civilitzats. Alliberats del llast de la litúrgia, fan el carnaval quan els peta i, sobretot, quan fa una mica més de bon temps. A Toronto, al mes d’agost. El famosíssim de Notting Hill, a l’agost, també. A Brooklyn, al setembre. I a molts llocs de l’Europa germànica, els comencen l’onze de novembre, que encara es pot aguantar. Va, que no costaria tant.