Cèntims

Amb la fabulosa memòria fotogràfica que em caracteritza, mig recordo haver llegit no sé on que no sé quin país (era Irlanda, potser?) tenia previst eliminar ben aviat les monedes de cèntim i de dos cèntims d'euro, per inútils. Pel mateix preu, els ideòlegs del BCE ja se les podien haver estalviat des del primer dia, i en això tots hi hauríem guanyat.

Naturalment, en els primers moments de la implantació de la moneda única tothom estava espantat i potser era necessari que les equivalències fossin el més precises possible. L'endemà mateix de la implantació, tan aviat com un simple tallat va passar de costar vint duros a valdre un euro pelat, es van convertir en obsoletes, en pellofes de metall brut poc lluït que van començar a omplir pots i guardioles, a acumular-se als posa-vasos dels cotxes, a esdevenir un perfecte escarràs comptable, inútil per a qualsevol transacció diària, peces que només tenen sentit si es sumaven i es convertien, virtualment, en una peça de cinc o deu cèntims.

Els que ja tenim una edat comencem a agrair que tot es vagi simplificant una mica, en la mesura del possible. I amb dos valors menys, qui sap si tal vegada la fal·lera numismàtica que tants disgustos ens ha donat darrerament s'hauria reduït una miqueta.

L'altre dia, al moneder, vaig trobar-hi una de cinquanta, andorrana, nova i lluent, que brillava amb llum pròpia entre tota la xavalla internacional. Em va fer molta il·lusió i vaig voler guardar-la, per a la posteritat, com passa amb aquells duros de plata que de tant en tant apareixen en un calaix, però l'endemà ja havia desaparegut. Qui sap ha ara, després d'un breu trànsit per la vida comercial, ha passat a ja l'estadi superior de la circulació monetària, que és el de la col·lecció, com si de l'estat de crisàlide hagués sofert la metamorfosi en pitavola. Si mai la veieu per alguna banda, aviseu-me. Dura poc, l'alegria a cal pobre.