Mai no m’atreviria a atorgar certificats de mallorquinitat, ni a negar-los. Tota la vida a l’illa i encara descobresc més substància en els detalls que en les grans manifestacions farcides de banderes i sadolles de grandiloqüència i qualificatius. És per això que l’excursió comunal des d’allà on hi havia el bar Güell, a Palma, fins al monestir de Lluc, mai no m’ha semblat res més que això: una neofesta ludicoesportiva. Tampoc res menys, tot s’ha de dir, perquè aconseguia l’excepcionalitat de reunir milers de persones, especialment joves, disposades a fer exercici. Cert que se’n conten de grosses, de sexe primerenc i amb olor a rostoll com a reclam subliminal, i que se’n critiquen d’altres, com l’extrema brutor típica de l’excursionista que no ho és. Res de nou: característiques comunes de revetlles tradicionals, convertides en concerts alcohòlics, i festes assimilades. Idò, què té d’especial la dessacralitzada peregrinació a Lluc per què les institucions corrin esperitades a apedaçar una organització que fa aigües? Evidentment, res relacionat amb la religió catòlica, les promeses fervents i els peregrinatges desesperats o agraïts en la fe, que constituïren la base de tradició en què es fonamentà la festa. Tampoc, res a veure amb una força social, cohesionada i amb capacitat de mobilització, que pogués fer trontollar la delicada pau institucional. Només una difusa, confusa i etèria apel·lació a la mallorquinitat mai no definida. Una identitat articulada a força de tòpics que tothom acceptà perquè a res comprometia: ni amb la llengua ni en la cultura ni en el paisatge ni en res d’allò que suposàs esforç i perseverança. Caminar tota una nit, i certificat segur.
