Cinc-centes trenta pàgines d’asfíxia

He acceptat la mediació de la cultura a través de les pantalles. Com, si no, hauríem sobreviscut. Escolto música a través del mòbil i em deixo influenciar per les recomanacions algorítmiques. Passejo per la galeria de fotos artístiques (algunes) d’Instagram, des de l’ordinador, per veure-les més grans. Instantànies de vida que ara es fan visibles des de la finestra o paisatges trepitjats en altres temps, recuperats de biblioteques d’enyor. He assistit a l’estrena d’un curtmetratge en directe. I fins i tot he caigut en la temptació d’imitar la màgia del teatre des del sofà, tele (teló) encesa, rescatant espectacles que la pressa d’abans m’havia impedit encabir a l’agenda frenètica. Faig ioga seguint els passos d’una instructora que posa els peus descalços, molts junts, al llindar d’una màrfega violeta sobre un parquet perfecte. Cuino pastissos escurant la poca farina que em queda acceptant les instruccions d’una youtuber amb més temps que habilitat. I, amb una copa de xarel·lo del Penedès als dits, brindo per zoom, jitsi i whatsapp.

Només hi ha un plaer, potser un dels més intensos, que no he abandonat a la sort pantanosa de les tecnologies: la lectura. Sé que seria molt més còmode llegir en eBook, abans ja ho era. Que acumular dos vicis com ser nòmada i aviciada lectora m’ha portat més d’un maldecap i dos o tres mals d’esquena. Però no puc evitar-ho. O m’hi resisteixo, conscientment. I encara més quan em cau a les mans una d’aquelles novel·les que enganxa, que abdueix, que et xucla dins de les seves pàgines. Un volum que t’acompanya al lavabo, a la cuina, a l’hora d’anar a dormir i que et desperta i t’arrossega, entre els llençols, per la mandra del matí. Un d’aquells que s’aguanta pel seu propi pes i que es manté obert sense punt si vas per la meitat del llibre. Aquestes són les delícies a les quals em té acostumada l’Almudena Grandes. Una de les poques escriptores que he seguit des del primer llibre fins a l’últim. De qui espero amb delit les novetats i sense esperar a llegir cap critica, adquireixo amb la seguretat que dins del llom no s’hi amagarà cap decepció. I una vegada més vaig encertar-la comprant la seva última novel·la, 'La madre de Frankentein', el mes de febrer passat, la mateixa setmana que va sortir. Dono gràcies a la impaciència compulsiva que em va impedir esperar a Sant Jordi. Per Sant Jordi ja en triaré un altre, em vaig dir, i sort, perquè aquest any fins i tot l’emoció de la compra d’abril l’he hagut de fer en línia a llibreries obertes que de fet estaven tancades.

Reconec que al principi em va costar endinsar-me en la història, cosa que atribueixo més a la inestabilitat emocional del confinament i la conciliació de feina i oci amb criatures exigents, vint-i-quatre hores, que no van a l’escola, ni a l’espai ni a les festes d’aniversari; que no pas a la manca de perícia narrativa del monstre creatiu que és l’Almudena. Però després em vaig deixar anar i tot d’un plegat em vaig trobar el menjador de casa atapeït amb 117 personatges. I tres convidades d’excepció: la desventurada auxiliar d’infermeria Maria Castejón, el psiquiatra Germán Velázquez i la reclosa Aurora Rodríguez, assumint el risc que comporta tenir suelta pel passadís una parricida paranoica. Els tres personatges narradors escriuen en primera persona i ho fan d’una manera tan particular i diferent que en tot moment tens clar qui tens al davant. Les tres veus ens transporten a l’ambient asfixiant d’un manicomi però sobretot a l’ambient irrespirable dels anys cinquanta a l’estat espanyol, la repressió sufocant que el franquisme va imposar sobre els perdedors, sobre la ciència i especialment sobre les dones. Sense l’exposició detallada de fets històrics a la qual l’autora ens té avesades, en aquesta sèrie d’episodis sobre la postguerra, a 'La madre de Frankenstein' respirem amb dificultat al costat de Maria que se sent com un ratolí atrapat en una gàbia de la qual no només tenen la clau les persones amb poder sinó que tota la societat n’està impregnada. La moral nacional-catòlica s’ha ficat dins de les persones, dins dels seus cossos. Ha penetrat, com diu Grandes, “en l’esperit de totes les dones perdudes que assumien mansament un destí que no havien escollit, només perquè altres havien decidit que el que més els convenia era tornar-se decents”. Cinc-centes trenta pàgines d’evasió, profunditat, empatia. Cinc-centes trenta pàgines d’antídot a la desmemòria. Lectura per abans del confinament, durant i sempre. Plagiant l’autora, 'La madre de Frankenstein', és una novel·la que roba els ulls i no te’ls torna.