OPINIÓ

Clarobscurs de la COP24: la imprescindible necessitat d'actuar contra el canvi climàtic

Dissabte 15 de desembre, un dia més tard d’allò previst inicialment, es va concloure la 24a Conferència de les Parts al Conveni Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, la COP24. Tres anys després de l’adopció de l’Acord de París, aquesta conferència adquiria una rellevància especial per dos motius fonamentals. Per una banda, s’hi havia d’aprovar el reglament d’aplicació de l’Acord de París i que ha de fer possible el seu desplegament efectiu de cara a limitar l’augment global de temperatures a final de segle ben per sota dels 2 °C i intentar limitar-lo a 1,5 °C. Per altra banda, diferents elements ocorreguts aquest darrer any han posat de manifest la necessitat d’augmentar l’ambició dels estats en matèria de reducció d’emissions.

L’Acord de París de 2015 estableix bàsicament un objectiu de temperatura: que d’aquí a 2100 l’augment de la temperatura global s’hagi frenat per sota dels 2 °C, tot fent els esforços possibles perquè es limiti a 1,5 °C. Però no defineix com s’ha d’aconseguir aquest objectiu, sinó que obliga els estats membres a presentar objectius voluntaris de reducció d’emissions, que es denominen Contribucions Determinades en l’àmbit Nacional (CDN). Com que l’Acord de París no especificava de quina manera s’han d'elaborar aquestes CDN, era imprescindible aprovar un reglament que concretés la metodologia a seguir per tal que cada país sàpiga com ha de procedir i perquè, sobretot, les contribucions de cada Estat siguin comparables i que serveixin per saber exactament com ens enfrontem al canvi climàtic a nivell global. Sense aquest reglament, l’Acord de París hauria quedat en paper banyat.

Malgrat la urgència d’aprovar el reglament, durant alguns moments de la COP24 va semblar que no s’arribaria a cap acord. Els punts de discòrdia eren diversos. Un dels més rellevants consistia a saber si les regles serien les mateixes per als països industrialitzats i per als països dits en vies de desenvolupament. La qüestió no és menor, ja que els països industrialitzats són els que més han contribuït, i continuen contribuint, al canvi climàtic, mentre que la majoria de països anomenats en vies de desenvolupament contribueixen de manera purament residual a l’escalfament global. Ara bé, també cal tenir present que entre aquests darrers hi ha la Xina i l’Índia, que ara mateix són el primer i tercer país emissor de gasos d’efecte hivernacle, respectivament. Així, una diferenciació d’obligacions respecte d’uns i altres que podria semblar justificada en un primer moment, de fet perjudicaria greument la consecució dels objectius de París perquè no tendria en compte alguns dels principals emissors actuals de gasos d’efecte hivernacle. Al final, s'ha aprovat que el mecanisme sigui el mateix per a tots els països, encara que s’accepta que països en situació d’especial dificultat puguin adaptar-lo una mica a les seves circumstàncies conjunturals.

Altres qüestions objecte de disputa estan estretament relacionades amb el fet que els països empobrits són els que menys han contribuït a l'escalfament global, però, en una perversa ironia del destí, són els que en patiran les conseqüències més greus. La necessitat de comptar amb una ajuda financera suficient que permeti a aquests països fer front a les conseqüències del canvi climàtic esdevé tant una necessitat per protegir les seves poblacions com una obligació moral per als països industrialitzats, que en són els principals causants. Al final, hi va haver alguns petits avenços en aquesta matèria, però encara queda molt per fer.

Finalment, la darrera qüestió conflictiva té a veure amb els drets humans. Una lliçó apresa després de dues dècades d’acció contra el canvi climàtic és que de vegades les mesures preses per reduir emissions poden tenir efectes molt negatius sobre les persones i portar a vegades a violacions greus de drets humans. A més, l'adopció de mesures que no estiguin complementades per mesures de redistribució pot causar malestar entre la població, com demostra el moviment de les armilles grogues a França. Així doncs, nombrosos països i ONG van exigir la inclusió d’un criteri de respecte i promoció dels drets humans al reglament d’aplicació de l’Acord de París. Malauradament tota menció als drets humans va desaparèixer del text aprovat a Katowice. Està per veure si a la cimera de 2019 s'aconseguirà incloure aquest factor imprescindible.

El segon motiu pel qual aquesta cimera adquiria una dimensió especialment rellevant deriva de la publicació de nombrosos estudis que assenyalen la urgència d’augmentar l’ambició climàtica dels estats. El més destacat és, sens dubte, l’informe publicat a principis d’octubre de 2018 pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre Canvi Climàtic (IPCC), que no deixa lloc a dubtes: les conseqüències d’un augment d’1,5 °C seran molt greus, però encara ho seran significativament més si aquest augment arriba als 2 °C, ja sigui pel que fa a l'accés a l'aigua potable, l'augment de les malalties i la mortalitat com per la desaparició d'ecosistemes fonamentals com els esculls de corall. És essencial, doncs, fer tot el possible per aconseguir limitar l'augment de temperatura a 1,5 °C i l'IPCC ens indica que és possible aconseguir-ho. Ara bé, l’escala dels canvis que cal fer i la velocitat a la qual cal dur-los a terme és molt important: la humanitat té fins a 2030 per situar-se en una dinàmica adequada de reducció d’emissions, si vol tenir opcions reals d’assolir l’objectiu de l’1,5 °C. Tot i així, malgrat totes les advertències fetes en aquest i en d'altres informes, alguns països, encapçalats pels Estats Units, Rússia i Aràbia Saudita, es van oposar de manera bel·ligerant a la inclusió d’una referència explícita a la necessitat de reduir encara més les emissions per tal de complir amb l’objectiu de l’1,5 °C.

Es tracta, però, d'una qüestió fonamental que caldrà lluitar per assolir a la cimera de 2019. Com recordava el secretari general de l'ONU, Antonio Guterres, durant la COP24, no fer tot el possible per evitar les pitjors conseqüències del canvi climàtic no és només moralment condemnable, sinó que és un suïcidi.