Cloc-cloc

Ens ho hem cregut, que podíem salvar el món des del mur de Facebook. Hem passat de l’activisme de saló a l’activisme de pantalla. Les xarxes socials són ideals per esbravar-se i recrear-se en el narcisisme de comptar els ‘like’ de la pròpia claca. Permeten la circulació d’informació, sens dubte, i d’opinions més o menys reflexionades que ens descobreixen punts de vista diferents al nostre, i només per això ja val la pena de llegir-les. De vegades ens reforcen, i ens reconforten, en les creences que tenim interioritzades i, altres vegades, en canvi, ens fan dubtar i ser crítics. Malauradament, les mateixes xarxes són també l’altaveu de mentides que esdevenen virals i el mitjà preferit d’alguns per escopir la mala bava que porten dins. Soroll i crits.

Visc en el desconcert i en la contradicció de seguir-hi enganxada. Són un mitjà de referència, la finestra al món que obro des del meu llit tan bon punt em desperto, i alhora una font d’enrabiades. Una eina per a la mobilització i, al mateix temps, una mena de bàlsam contra la mala consciència de seguir en la comoditat dels mals vicis de sempre. He de confessar que l’impacte més gran que han tingut en mi, més enllà de l’aspecte relacional, té a veure amb la conscienciació sobre la crueltat animal. Encara no m’he tornat vegana, però m’asseguro que els ous que compro tinguin estampat un 0 o un 1 a la closca per fer-me la il·lusió que provenen de gallines que, com a mínim, han tingut l’oportunitat de picotejar a l’aire lliure.

Acabo amb una nota al marge: em permeto de recomanar-vos la primera novel·la de l’Anna Ballbona, ‘Joyce i les gallines’. No és ben bé una novetat, perquè ja té un any, però us puc dir que tracta un tema d’actualitat: l’absurditat -sovint- de les rutines i d’allò, o una part d’allò, que s’accepta com a normal, i la capacitat de revoltar-s’hi d’aquells que, com les gallines, viuen a l’ombra. Revoltar-se de veritat, no des del mòbil o l’ordinador, amb un cloc-cloc de guerra.