Comerç SOS

No sé, però tinc la sensació que en tot aquest procés de transformació de la nostra economia, el gran damnificat és el sector del comerç. Mentre veiem com els altres sectors van aixecant el cap, tímidament però amb expectatives, el comerç d’Andorra en general sembla haver perdut el rumb i no perquè molts dels seus més emblemàtics representants no facin tot el que poden per tenir visibilitat als ulls dels nostres visitants i turistes, encara que amb organització i estratègia potser podrien arribar molt més lluny. Però a més, hi ha quelcom que transcendeix més enllà d’esforços individuals i col·lectius, i són les polítiques relatives al comerç a nivell local i a nivell nacional.

Quan analitzes la diversitat d’associacions de comerciants, bàsicament trobes desencís, desunió, desconcert, individualisme, pessimisme o criticisme, i també per què no dir-ho, escepticisme i desconfiança vers els representants polítics en els quals conflueixen responsabilitat i mitjans per fer front a la situació que actualment viu el comerç i que no acaben de trobar l’estratègia eficaç davant l’evidència de la davallada creixent d’aquest, fins ara, importantíssim sector econòmic.

Des del meu humil punt de vista al final la solució passa per quatre nivells: l’esforç individual, el col·lectiu sectorial, la política local i la nacional, tots ells entrellaçats i condemnats a elaborar una estratègia conjunta, cosa que resulta fàcil de dir i molt difícil d’executar, en sóc conscient.

Avui, els mecanismes de promoció i dinamització d’una activitat econòmica han canviat radicalment i individualment podem fer dues coses: per una banda redefinir el producte i el concepte i adaptar-lo als nous temps, i per una altra banda, utilitzar tot allò que ofereix Internet, xarxes socials, social media, però, atenció, ben usat i optimitzant-ho professionalment al seu màxim nivell, segons les possibilitats que el negoci pot arribar a donar de si. I dic això perquè avui tothom ven aquest tipus de serveis però són molt pocs els que realment hi entenen.

Col·lectivament, els valors que aporta l’associacionisme són inqüestionables, però la fragmentació i la desunió actual no contribueixen a crear un autèntic lobby de pressió que impulsi iniciatives eficaces. Cal impulsar, doncs, una gran plataforma o confederació d’associacions que sàpiga consensuar un missatge comú i fer-lo arribar allí on calgui amb perspectives reals d’èxit.

La política en general, sigui local o nacional, perquè al final la distància entre l'una i l’altra molts cops és més conceptual que real, basa el seu tarannà en uns programaris ideològics plasmats electoralment i que a la pràctica, el dia a dia, s’encarrega de convertir allò venut amb grandiloqüència en petit, inapreciable o inexistent. Cal un gir de 180 graus en la forma d’afrontar les problemàtiques que afecten la ciutadania i en aquest cas als comerciants de cada parròquia.

Al respecte, voldria fer una reflexió al voltant de la renovada Andorra Desenvolupament i Inversió on s’han incorporat prestigiosos especialistes en l’àmbit empresarial, tecnològic i mèdic, però s’ha oblidat l'especialista conseller en matèria de les noves tendències del comerç.

De fet, el model de comerç que tants èxits econòmics ens va oferir en el passat, avui ha quedat totalment desfasat, i si és cert que segueix, malgrat tot, sent un dels puntals de la nostra economia però, això sí, necessitat d’un reciclatge i d’una renovació a fons, posem-hi l’esforç i els mitjans per implementar amb solvència un nou model adaptat als nous temps.

És clar, primer de tot, actitud, voluntat d’adaptació a nivell individual. Cada comerciant ha de fer un exercici d’introspecció i analitzar si el model del seu comerç encaixa o no amb les noves tendències del mercat, i si identifica aquest desencaix, innovar, canviar i implementar tot allò que el reubiqui adequadament.

Segon, reflexió, coordinació d’esforços, recerca i formació a tots els nivells i de forma transversal, per als diferents col·lectius del sector. Això ha de permetre identificar les deficiències a esmenar i com a lobby de pressió exigir les mesures escaients als administradors públics dels seus interessos.

Tercer, a nivell comunal, ja que es disposa de mitjans econòmics i humans per poder participar de forma molt més activa que fins ara en la reestructuració del model de comerç, més enllà de les enquestes fetes a comerciants que, com que ningú s’ha preocupat de la seva formació ni se’ls ha informat convenientment, no generen el consens que resulta obvi i s’entesten en discutir de banalitats, sense ser conscients que, per exemple alguns dels canvis a nivell urbanístic com la millora de les zones comercials o la creació d’espais per a vianants, tècnicament són la seva salvació. És clar, hi ha d’haver experts que han viscut ja casos d’èxit, que expliquin el què i el com d'aquestes estratègies de transformació.

I és clar, quart i també transcendent, el paper que en tota aquesta història hi té el Govern d’Andorra. És cert que hi ha hagut avenços i que s’ha fet un esforç. Però els resultats han estat els esperats? Creiem que no. Probablement és perquè encara no tenim clar quin model comercial volem per al nostre país.

Em permetré de nou opinar al respecte dient que crec perfectament compatible la coexistència i complementarietat de les diferents zones i sectors comercials. M’imagino un comerç minorista de barri reconvertit, especialitzat, ubicat en zones també reconvertides, modernes, de vianants, on comparteixen protagonisme amb la restauració i l’oci. Prada Ramon, zona alta d’Escaldes-Engordany, centre històric d’Andorra la Vella, i tantes d’altres disseminades per les 7 parròquies.

M’imagino un gran eix central amb les grans firmes de 'retail' a nivell internacional al costat d’hotels i restauració d’alt nivell, grans magatzems amb identitat, casino, màxim esplendor i glamur, molt de glamur.

M’imagino igualment zones d’'outlet' i oci en perfecta harmonia i com a complement del que les grans firmes de l’eix principal han de substituir temporada rere temporada i que tenen el seu públic i sinó que li preguntin a La Roca Village.

Finalment, també m’imagino zones singulars, diferents, per la seva ubicació, en què el 'shopping' es pot combinar amb la cultura, els avenços tecnològics etc...

En definitiva, m’imagino tantes i tantes coses, de com hauria de ser, de com s’hauria de fer, que em sento obligat a seguir insistint per demanar unió i reflexió al voltant d’un objectiu comú: la supervivència del nostre comerç.