És una obvietat que per a delinquir, fins i tot en els delictes contra la vida, no és necessari tacar-se les mans de sang. Podem cometre delictes simplement amb paraules (‘dir coses’ és ‘fer coses’, constatava J.L. Austin a 'How to do things with words'): si aconseguesc convèncer un sicari perquè mati algú, del delicte d’assassinat resultant (consumat –dispara i mata– o intentat –dispara i falla–), ell en serà lògicament l’autor, però jo també n’hauré de respondre, en el meu cas a títol d’inductor. No acaba aquí la cosa. Si no som prou persuasiu i el destinatari del meu requeriment no accepta tal comesa, és clar que ell no haurà realitzat cap conducta penalment significativa, però jo sí: seré castigat per ‘proposició’ per a l’assassinat. I responsable seré igualment, en aquest cas per ‘provocació’, si, en comptes d’adreçar-me a un eventual executor individualitzat, decidesc oferir una recompensa públicament, per exemple per internet, a la recerca de voluntaris per al meu criminal encàrrec –val a dir que infructuosament–. Dit d’una altra manera: en aquests dos darrers supòsits (proposició i provocació per a delinquir), tot i que l’assassinat no s’ha arribat a consumar (ni a intentar, tan sols), les meves paraules sí que tenen rellevància penal per si mateixes. I en tenen perquè podrien haver fet néixer en qui les escolta (o llegeix) un propòsit de delinquir abans inexistent. I per aquesta raó, quan corren un perill seriós els béns més importants (i la vida n’és un), està justificat avançar la intervenció penal a un moment en què el fet delictiu –aquí, l’assassinat– ni tan sols s’ha començat a executar, i resulta així mateix raonable atribuir transcendència penal a unes simples paraules -en aquest cas, al missatge incitador no reeixit–.
Fins aquí –'grosso modo': no és possible matisar– hauria d’arribar el perímetre de les paraules que en l’esfera del debat polític resulten penalment perseguibles en una democràcia avançada en què la llibertat d’expressió ocupa el lloc que li pertoca (entenc, per raons que ara no puc exposar i vinculades al denominat principi de prohibició d’excés, que els atacs estrictament a l’honor haurien de ser competència exclusiva de la jurisdicció civil). I això perquè la criminalització del discurs (expressat en un tuit, un acudit o una cançó de rap), que no comporti una incitació directa a delinquir, especialment en el context de la crítica política i la controvèrsia ideològica, equival a la resurrecció dels delictes d’opinió. Exactament aquest era el panorama traçat per la versió primigènia del Codi penal vigent quan s’aprovà l’any 1995: s’havia decidit, correctament, restringir l’àmbit de l’‘apologia’ punible a aquells casos en què l’exalçament del crim o l’enaltiment de l’autor implicassin una incitació directa a la comissió d’una conducta delictiva. De manera que l’apologia quedava reduïda a una singular forma de provocació al delicte: no tot contingut apologètic era constitutiu d’infracció penal, sinó únicament aquell que comportàs alhora una instigació directa a delinquir.
Per això va resultar profundament desafortunada la introducció l’any 2000 d’un delicte específic d’apologia del terrorisme (art. 578 del Codi penal), que incriminava l’enaltiment o justificació pública d’aquesta classe de delictes i dels seus autors, deslligadament de la incitació directa a cometre delictes terroristes. Una regulació que encara ha empitjorat amb l’enduriment ocasionat per la reforma de 2015: el ventall penològic passa a ser ara d’un a tres anys de presó (amb la particularitat que si el missatge apologètic es difon a través d’internet, s’aplica en la meitat superior, és a dir, privació de llibertat superior als dos anys, que n’impedeix la suspensió i implica necessàriament l’ingrés a la presó).
La infausta confluència d’aquest marc legal amb les ràtzies prospectives de la Guàrdia Civil per les xarxes socials –les operacions Aranya I, II, III i IV–, una sobreactuació digna de millor causa del Ministeri Fiscal, l’adulteració de la figura de l’acusació popular per part de grupuscles d’extrema dreta i una interpretació extensiva del delicte del tot criticable (n’haurem de parlar amb més deteniment en una altra ocasió) per part de la pràctica totalitat de la Sala Penal de l’Audiència Nacional i d’un sector important dels magistrats –no tots– de la Sala Segona del Tribunal Suprem, desemboca en el desastre actual. D’aquí, entre moltes, la condemna a Valtònyc a tres anys i mig de presó (dos d’ells per enaltiment del terrorisme), a hores d’ara a l’espera de la resolució del recurs de cassació per part del Tribunal Suprem.
S’escau recordar, novament, que és justament davant de paraules que ofenen, repugnen, desagraden o topen amb l’ordre establert quan la llibertat d’expressió esdevé més preciosa. Ep!, que ningú no s’equivoqui: per les mateixes raons, tampoc no hauria de transformar-se en delicte, posem per cas, l’apologia del franquisme, com propugna certa esquerra desorientada. I és que, com afirmava un conegut jurista poc abans de ser assassinat precisament per un grup terrorista ara fa vint-i-dos anys, “si jo toler qui em disgusta és perquè vull ser tolerat per aquell a qui no li agrada la meva manera de pensar, de dir i de ser”. Idò això.
