Còmplices de l'autoodi

La Caterina Terrassa un bon dia va anar a una oficina del Banc Santander del carrer Marquès de Sènia 44 de Palma. Havia de fer un ingrés. Va anar a la finestreta i va donar les instruccions a la caixera. Li anava parlant i no li mirava la cara. En el moment en què li va començar a dir el número de compte, la va tallar i, de forma seca, li va dir “diga-me’l en castellà”. Òbviament li va dir en castellà. La Caterina li va preguntar si no l’entenia, en català, i li va dir que no. La Caterina li va dir que, estant de cara al públic a Mallorca, l’hauria d’entendre. La resposta va ser “els catalans estan fatal”. La Caterina li va dir que qui estava “fatal” era ella, per haver-li parlant amb tant “menyspreu”. Finalment, la caixera li va dir que no la volia atendre i la Caterina va demanar per la directora de l’oficina.

Quan va sortir la directora, abans que la Caterina pogués dir res, el client que hi havia darrere esperant-se va saltar i, referint-se a la caixera, va dir, en castellà: “No és veritat, jo en sóc testimoni, ella no ha fet res!”. La directora no va deixar parlar la Caterina i es va quedar mirant l’escena mentre la caixera va fer fora la Caterina amb crits i insults. Entre altres coses li va dir “amargada” i “els catalans esteu fatal!”.

En conclusió, no només hi ha una gran tolerància davant l’anticatalanisme lingüístic en ple domini lingüístic si no que desperta complicitats. Tenim un problema greu.