Comprar cues

Es pot pagar perquè algu esperi per tu en un restaurant on no fan reserves i, d'entrada, sembla una idea temptadora però, per altra banda, és una mica ridícul

Cada cop que haig d’esperar en una cua, m’envaeix una terrible sensació d’estar malbaratant la meva vida. Veig, passant en una mena de diapositives, tot aquest temps que ja no podré recuperar. Sento com envelleixo, com em merceixo. Però el que més em molesta és fer cues que jo mateix m’he buscat. Acostumo a reservar als restaurants o a treure les entrades dels espectacles per Internet per no haver d’afegir-me a una cua com Jep Gambardella (Toni Servillo) a ‘La gran bellesa’ ballant una electro-salsa, rodejat d’una fauna excèntrica de milionaris, nans i vedets esculpides pel bòtox al ritme de “¡mueve la colita mamita rica!”.

Amb tot, sempre hi ha un lloc on has de fer cua com aquell restaurant de Barcelona on no reserven. Així que t’has d’esperar fora fins que surten a apuntar-te, mitja hora abans d’obrir. Un dia l’amo em va dir que cada cop hi ha més gent que demana a Glovo que algú faci la cua per tu, per 7,5 euros. D’entrada sembla una idea temptadora però, per altra banda, pagar perquè algú es mengi la cua sembla una mica ridícul. Soposo que aquesta idea anirà canviant amb el pas dels anys. Tampoc veiem actualment com una cosa estranya que ens facin el llit de l’hotel o que algú vingui a planxar la nostra roba a casa.

El problema és que ens hem convertit en uns addictes a la immediatesa. Segueixo amb impaciència el recorregut de les meves comandes a Amazon i si no és Prime tinc la sensació que me les envien mitjançant Francisco de Zamora amb un carruatge pel Congost de Tresponts. No tenim paciència. Hem desenvolpat una intolerància total a l’avorriment i al silenci per més que a tot arreu ens bombardegin amb música.

Sort que el cervell humà és capaç d’escoltar a la cua de la caixa d’un supermercat ‘Mi burrito sabanero’ trenta cops sense patir aparents lesions neuronals mentre m’arriba la fragància de Varon Dandy de l’home de davant amb un "perfume genuinamente varonil", i haig de frenar la padrina de darrere que, inocentment, exerceix el seu dret inalieanable de situar-se a qualsevol alçada de la cua. Diuen que les cues ens fan humans encara que hagis trigat set hores en arribar a Andorra i et trobis que a l'estació d'esquí de Grandvalira l’aforament està complet.

Sí, el nostre dia a dia n'està ple. Més grans o més petites, però estan aquí. Per tenir un autògraf de Marc Márquez a la gala de la Federació Internacional de Motociclisme, per menjar-te una crep al Poblet de Nadal d’Andorra la Vella o per aparcar el cap de la setmana de la Puríssima a Escaldes-Engordany. No podem escapar-ne a no ser que, en alguns casos, decidim pagar. De moment les continuaré fent al restaurant on no admeten reserves. Encara que no m’agradi. A les meves cues mano jo.