I AQUÍ

Compromisos col·lectius i necessaris

Emma Young escrigué en el seu reportatge sobre la joventut a Islàndia del passat 7 d’octubre a 'El País': “El percentatge de joves d’entre 15 i 16 anys que havien agafat una gatera el mes anterior es va desplomar del 42% el 1998 al 5% el 2016. El percentatge dels que havien consumit cànnabis alguna vegada ha passat del 17 al 7%, i el de fumadors diaris de cigarrets ha caigut del 23% a només el 3%”. Només aquest paràgraf ja hauria de ser motiu perquè les xarxes socials l’haguessin repetit viralment. Segurament tenim molts focus per centrar-hi l’atenció aquests dies, però cap de tan transversal com la formació de la joventut. Perquè les addiccions que erosionen els fonaments de la nostra societat no són un problema fugisser, amb data de caducitat, que desapareix amb els grans de la cara una vegada superada l’adolescència. Al contrari, són conseqüència d’un model de societat que ens estressa a la vegada que monetaritza les alternatives per alliberar l’estrès; així com la causa de l’individualisme i de la majoria de disfuncions que fan impossible la cohesió social. A Islàndia s’han obert centres esportius i culturals els vespres, s’ha exigit la participació i el compromís dels pares per a les restriccions en l’accés a l’alcohol i al tabac, s’ha decretat la limitació dels horaris de sortida dels joves d’entre 13 i 16 anys i constantment s’analitzen les seves percepcions i se’n revisen les actuacions que serveixen per construir una societat més digna. Les dades són radicals i generen enveja. Sobre compromisos tan amplis és on es poden construir ciutadanies més justes i, per tant, més dignes. Convendria tenir-ho present, ara que tant parlam de fer un país nou.

Etiquetes