No som capaç d'assegurar que la casa de Gènova (barriada de Palma, per als que no sou llonguets) on visqué una temporada el músic Manuel de Falla tenia valors arquitectònics, patrimonials o culturals dignes de ser indultada de la piqueta. A simple vista, cases com aquesta n'hi ha un batzer i de músics com el gadità, no ho sé. Aquells que posen en valor aquests fets –un, l'altre o ambdós– s'escabellen de com ho són d'insensibles els governants; i no diria que no tinguin raó. La qüestió, però, no rau en quina és la sensibilitat dels que ens governen, sinó en com hem arribat fins aquí, a alçar el crit de socors al mateix temps que s'alça la pala de l'excavadora. Com pot ser que arribem tard, talment hi arribàrem, per posar-ne només uns exemples, amb el magatzem de Can Batlle, fa uns anys, o amb Can Bibiloni, fa uns mesos? No són troballes patrimonials amagades en el subsòl, que apareixen d'un dia per l'altre, i que poden desaparèixer a la mateixa velocitat si el descobridor passa la seva cobdícia per davant de l'interès cultural. Fa anys i panys que se sap de l'existència d'aquests edificis i ningú no ha mogut un dit per incloure'ls en un catàleg que ara se'ns promet actualitzar. Gairebé fa 30 anys que els governants de Palma feren la foto del patrimoni a conservar, i allà quedà, com una foto fixa. No sembla possible que la nostra societat es mantingui aliena a la lenta però incansable desaparició de les construccions que la identifiquen. Alguns pensàvem que l'epidèmia de suposada modernitat que s'encomanà a la nostra societat fa unes dècades, que s'emmirallava davant qualsevol bunyol contemporani i menystenia l'antigor on arrelàvem, ja havia passat. Ara, ja no n'estic tan segur.
