Confesso que hi he caigut

El Mero de Reus només coneixia dues persones al món sense WhatsApp; ara ja només en coneix una. La meva fillola de Badalona i els seus pares encantadors m'envien fotos de telèfons grisos dels anys 70, riuen i em diuen "això no és un mòbil, no". He trobat els emojis –n'hi ha 5.500 com a mínim– i ja els n'he enviat alguns que no són precisament els cors.

Després de molt de temps de resistir-m'hi en nom de la llibertat i de la pèrdua de temps, sorolls, vibracions, distracció i mil acudits dolentíssims, hi he caigut i ara tinc WhatsApp. Admeto, sí, ho admeto, que és pràctic i gratuït i em pot facilitar la vida (en teoria) i, sobretot, em pot permetre estar en contacte amb gent que ara és lluny o que ja no treballa amb mi, a més de treure'm una aurèola d'orqueria que sobrevolava el meu cap quan deia a algú: "No, no en tinc" i tenia com a reacció una cara d'incredulitat, sorpresa: "No? No pot ser."

Crec que l'orqueria continuarà amb els grups de pares –mares de fet- de l'escola, una mena d'infern on alguns parlen de deures (que han de fer els fills i no ells però es veu que no va així) i d'altres de mil temes excepte dels regals d'aniversari, tema pel qual sí que poden ser útils. Crec que ell continuarà sent el sociable i el simpàtic. Ja ho veurem. Ara us deixo que el mòbil no para de vibrar i tinc feina.