FilòlogaTranscorren els dies i continuo tenint una sensació d'incredulitat, em sembla que estem en un escenari de guerra biològica o convivint amb un enemic invisible que habita en nosaltres i que les aglomeracions són detonants de la nostra pròpia destrucció massiva. Per sobreviure no ens queda més remei que tancar-nos en les nostres 'coves' fins que algú descobreixi com aniquilar 'la bestiola'.
En aquest escenari confesso que en algun moment m'ha temptat la idea d'escriure sobre uns anticossos patriòtics desaforats que clamen als quatre vents la seva puresa racial en un planeta mestís, però he pensat que aquesta supèrbia i ego desmesurat no reflecteixen més que una baixesa moral que afortunadament pocs humans han manifestat durant aquesta crisi, perquè d'això es tracta, d'humanitat. Penso en els anticossos i em ve al cap una frase lapidària de Shakespeare quan, a la primera escena del quart acte d'El rei Lear, el comte de Gloucester diu: “Calamitat dels temps quan els bojos guien els cecs”. Desig de tot cor que tant de bo mai ens guiïn els bojos!
Així doncs, vull dedicar les meves paraules a les persones que de veritat m'importen, i torno al concepte de l'angle mort de la nostra societat. La pobresa no té veu ni està acostumada a parlar de si mateixa, i per aquest motiu cap dels invisibles comparteix a les xarxes socials les cròniques del seu confinament, però encara que no es manifestin no hem d'oblidar-nos de la seva existència. Fins ara moltes persones ens han convidat a entrar a les seves cases espaioses, ordenades, ben moblades, algunes amb piscines i gimnasos, però no sabem res d'aquells que viuen i conviuen en pocs metres quadrats i en cases en males condicions. No sabem com s'organitzen els torns en pisos de multi-inquilins en què l'espai el regeix l'horari laboral, amb les seves cuines compartides i espais comuns reduïts. Tampoc tenim notícies dels pisos multifamiliars on estan confinades diverses famílies, llars on han de conviure els problemes derivats de la pobresa, adults en situació d'estrès i menors tancats tot el dia. Tampoc sabem res de la situació de les persones que viuen soles i que no siguin usuàries de serveis socials.
No hem d'oblidar-nos de les persones que viuen en la precarietat i en una situació administrativa irregular i sobreviuen gràcies al jornal que guanyen sense contractes: com poden justificar els seus desplaçaments al lloc de feina? Hem de recordar també el sentit de responsabilitat dels sensesostre que han reclamat el seu dret al confinament en un espai tancat, perquè ells també tenen dret a la vida.
Per aquests motius als anticossos patriòtics els dic que estimar una pàtria és estimar-ne la diversitat, preocupar-se per la seva gent en moments crítics encara que no siguin del nostre bàndol, que el lloc d'una bandera no és decorar un davantal de cuina i que l'odi és pitjor que la bestiola que ens paralitza. El virus l'acorralarem entre tots i totes però contra el cinisme i l'odi no hi ha vacuna.
